Hipercomunicats sí, hiperpenjats també

Fa uns mesos sentia a Manuel Vicent parlar sobre com les noves tecnologies afectaven a les nostres formes de comunicació i, per tant, de relacionar-nos. Posava l’exemple d’una parella d’adolescents asseguts en un bar de tapes on l’olor a fritanga impregnava tota l’escena. Per l’escriptor les paraules pronunciades en aquell ambient quedaven recobertes per una capa de greix i arribaven a les orelles del interlocutor brutes i enganxifoses, com a conseqüència de transportar-se a través d’aquella atmosfera viciada. Un “t’estimo” o un “m’agrades moltíssim” només podien salvar-se, en aquelles condicions, si trobaven un camí alternatiu. I aquí és on Manuel Vicent exposava l’avantatge de les noves eines de comunicació. Els “t’estimo” o els “m’agrades moltíssim” sota la forma de sms arriben purs i nets, després de viatjar centenars de kilòmetres des del terminal de l’emissor fins al del receptor, tot passant per un satèl·lit totalment asèptic.

No sé si estar d’acord amb aquesta interpretació, bastant positivista. Potser sí que el viatge per l’espai fa que les paraules agafin més embranzida en la seva caiguda i colpegin amb més força les emocions del receptor. Però trobo que no necessàriament ha de ser per bé.

Font: http://bit.ly/plxccB

En aquest sentit una de les noves meravelles facilitadores de la comunicació, arran de la profusió dels smartphones ha estat el whatsapp. No sé per què se’ls anomena telèfons intel·ligents, si tal com va escriure Bruce Sterling  continuen posseint la profunda estupidesa de l’inanimat (ell parlava dels ordinadors, però al cas és el mateix).

L’invent aquest del whatsapp té una sèrie de particularitats que el poden fer especialment cruel per un tipus particular de persones: les que, de tan enamoradisses que són, tenen tendència a equivocar les seves fletxes. En aquest sentit les particularitats més notòries són: a) assenyala amb un doble √ si el terminal del receptor ha rebut el missatge, tot i que això no vol dir que necessàriament l’hagi llegit, i b) indica si el destinatari està en línia o, en el seu defecte, l’últim cop que va estar connectat.

Les relacions personals són quelcom de complicat, o almenys tenim tendència a complicar-les. Si a més abordem l’amor com un joc on la intensitat dels sentiments varia seguint el mètode científic – prova i error, prova i error, i així anar repetint n-vegades fins que surti bé – és evident que la falta de complicitat/reciprocitat per part de la persona desitjada produeix frustracions. Ara el whatsapp a més regala la certesa de la seva indiferència.

Almenys amb els sms sempre quedava l’esperança d’un “potser no l’ha rebut” o “i si és que li ha passat alguna cosa?”: hi havia marge per fer-se falses il·lusions. Per l’auto engany vaja, que no és res més que una tècnica de selecció natural desenvolupada per l’espècie humana a fi d’assegurar la seva pervivència.

És a més el whatsapp una eina amb tanta mala baba que amplifica les debilitats humanes, sobretot les d’aquelles ànimes més despitades: penjades del telèfon volen/necessiten conèixer quan es va connectar per últim cop aquell mur contra el que estavellen la seva autoestima, conèixer si l’altra va sortir o no la nit passada en funció de les hores a les que consta que estava connectada, i observar esgarrifades que la última connexió va ser a les cinc de la matinada. I desprès, sense canviar d’aparell i amb una sola ma, anar cap al facebook o el twitter per mirar de lligar caps i rastrejar el seu recorregut: de qui s’ha fet amic (qui va conèixer la nit que elles es varen quedar a casa totes pansides), fotos del bar on va anar, qui ha comentat i què s’ha dit, etc. Tota una tortura psicològica!

El whatsapp sí que està bé quan es tracta de comunicació síncrona...per xatejar amb els col·legues vaja!!

Sí, algú em dirà que tot això es soluciona amb una trucada directa. I no li falta raó. Però ai! Si una cosa ens caracteritza a les persones és que moltes de les coses que fem no obeeixen a la lògica ni responen a cap procés racional. Per si això no fos suficient, les noves tecnologies ens han fet molt accessible i gens feixuga la comunicació asíncrona. És tan llaminera! I tan pràctica! Llencem el que volem dir, com qui llença un ham i si piquen, piquen.

Són ben curiosos els efectes d’aquest tipus de comunicació en la nostra manera de comportar-nos. D’una banda ens hem tornat més porucs en la forma: defugim el contacte directe o el posposem fins que la cosa agafi una mica més de cos i guanyem confiança.

Però per altra banda es produeix alhora un efecte totalment oposat: ens tornem més agosarats. En relació a altres aspectes formals com, per exemple, l’hora de contacte. Pensem en aquells missatges enviats ben entrada la nit. Alguns cops gràcies a la contribució d’una ingesta desinhibidora d’alcohol o mal aconsellats per algun amic benintencionat que ens ha anat acompanyant també a cada brindis, però a qui estranyament conferim major criteri. Altres vegades  precisament per la solitud que ens acompanya en aquelles hores, on no tenim ningú a prop per salvar-nos de nosaltres mateixos. A més a més ens atrevim a escriure coses que mai diríem de viva veu, fet que no deixa de ser curiós si pensem que en el fons és ben cert que les paraules se les emporta el vent però que els missatges escrits es queden allà com a prova del crim, com a material confiscat per “l’enemic”.

Tal vegada  ara amb els smartphones llegim i escrivim més que no pas abans, tot i que sigui en petit format. Però no sé si ens entenem millor. A mi em dona l’efecte que a l’era de la hipercomunicació els malentesos estan a l’ordre del dia.

Potser amb el temps aquestes eines s’aniran afinant perquè efectivament ens permetin relacionar-nos millor. Ara bé, no seria gens estrany que per quan arribi aquest moment ja ens haguem quedat tots impotents o estèrils de tant fer-les servir.