Mala llet

Divendres, deu de la nit. Havia quedat per sopar amb la SH, però a mitja tarda m’ha enviat un missatge per dir-me que al final no vindria. Motiu: no es trobava gaire bé i preferia quedar-se a casa per reposar en lloc d’arriscar-se a posar-se malalta. Humm…potser la perspectiva de veure’s amb mi per sopar l’hi ha fet agafar febre…tot és possible. En fi, un altre dia doncs (o no)! Com que jo també estic cansat he preferit marxar cap a casa, en lloc de provar de reenganxar-me a algun altre pla.

He decidit que em faré un got de llet calenteta amb Cola Cao i em fotré un DVD estupendu (planasu!). Mad Men, les quatre temporades per menys de 20 euros!! Fantàstic! I Don Draper té més classe que James Bond! Em foto el pijama – conjunt samarreta barata del Decathlon, de cotó, i uns pantalons curts hippiosos que em vaig comprar a Cambodja l’any passat, no sé de quin material estan fets però suposo que d’alguna cosa força inflamable – . Baixo a la cuina, obro i la nevera i…Uuups: no hi ha llet! I jo ja m’havia fet a la idea.

Em canvio, em torno a ficar toooota la roba. M’abrigo bé.  A fora la temperatura és de -3  graus psicològics…i dic psicològics perquè m’ho invento: fa molt  fred! Els guants North Face que em vaig comprar al mercat de Yashow són Gore Tex (jajaja!) però deixen passar la rasca igual que si fossin les faldilles d’una col·legiala que no s’ha ficat calces. M’acosto al colmado que queda tot just a sota de casa. No té llet. Vaja capullo. Tant de tabac i tanta merda, podria fer lloc per una mica de llet no? Passo al següent: aquest només té el format minitetrabic per emportar…com els sucs de fruita que em posava la meva mare a la bossa per esmorzar quan anava a l’escola. Gesticulo que allò és massa petit – la meva comunicació amb els xinesos es limita a això, gestos i ganyotes –. Ell em diu no sé què, li dic que no l’entenc, i ell em segueix parlant (potser ell també m’està dient que no m’enten). Entrem en una mena de bucle pervers que no em porta enlloc.  Surto d’allí ja una mica emprenyat. No vull comprar dos o tres minitetrabics…vull comprar un litre de llet que vingui en un únic recipient, cony!

Caminant sense sentit a la recerca de llet! Quina gentada avui pel barri!

Començo a caminar sense una direcció clara, a l’aventura. Greu error! Creuo Andingmen Inner Street i enfilo pel carrer que porta al Temple de Confuci. Jun jun chen chen fun fun zi zi. “Deixeu que el que governa governi com hauria de fer-ho; que el ministre administri com es suposa que hauria d’administrar; que el pare actuï com un pare ho faria,  i que el fill actuï com un fill ho faria”. Molt rebé, però de llet ni rastre! Tots els colmados que visito tenen pràcticament la mateixa oferta, i en el millor dels casos els minitretabrics de “Pure milk” que havia vist abans al costat de casa. Em resisteixo a comprar-los: porto tres quarts d’hores donant voltes i no he invertit aquest temps per acabar tal i com estava al principi. Sé que en un trencall del carrer haig d’anar a parar a una botiga de guiris: la Boulangerie Française! Allí hi ha cornflakes de Kellogs, pasta Barilla, melmelada Hero, i lleeeeet!!! Un paradís, vaja! Dono voltes i voltes i no la trobo.

Al carrer fa fred. Veig gent que enfila cap als bars de la zona, com el Hot Cat Club al Hutong Fangjia. Riuen i van a la recerca d’alcohol. Jo ja fa una estona que porto un bon emprenyament a sobre, i continuo amb la meva recerca d’un puto bric d’un litre de llet (¿l’alcohol fa la felicitat, la llet no?).

L'àvia de la Fabada Asturiana en versió local. No sé què tinc entre les mans, però no és llet!!

Com que m’estic pelant de fred dono la batalla per perduda: no sé quan temps fa que estic rodant com un pollastre escapçat pels hutongs dels voltants de casa ¿Una hora?¿Una hora i quart? Torno cap a casa i compro tres minitetrabics de llet al tio de sota de casa, el segon que havia visitat. Enfilo cap a l’apartament i marco la clau d’entrada en el porter automàtic. Meeeec! No s’obre. He marcat malament. Tornem’hi. Meeec! Carambes, un altre cop. Repetimos: 0000#4507#0000. Meeec! 0000#4507#0000. Meeec! 0000#4507#0000. Meeec! Cagon la puta!! 0000#4507#0000. Meeec! Provo amb la clau: no gira, ergo no obre! Jodeeeer! 0000#4507#0000. Meeec! Truco al compi de pis. No m’agafa. Cabró. Començo a donar puntades a la porta! Em cago en tot i en els botiguers del barri (la racionalitat ja no regeix dintre del meu cervell: és divendres a la nit, no tinc plan, estic al carrer i tinc fred). Se’m trenca la nansa de la bossa de plàstic i em cauen a terra els (mini)tetrabrics. Per sort – a la fi – no es trenquen. No deuen haver estat fabricats aquí. La bossa sí. M’ajupo per recollir-los i m’adono que la sèquia que van obrir ahir pel matí a l’entrada de l’edifici ja no hi és, ni tampoc el munt de sorra ni els sacs de ciment. Collons! Valgui que són ràpids…però tant? D’aquesta manera tant tonta m’adono que he estat intentant obrir la porta d’un edifici que no és el meu. Desavantatges dels compounds: tots els edificis dintre del recinte són pastats, mala sort pels despistats i els borratxos. Arreplego els (mini)tetrabrics i me’ls quedo a la mà. Miro a banda i banda, instintivament, buscant si algú ha vist la meva performance d’aquests darrers cinc minuts. Ningú. Perfecte. Sense testimonis és com si no hagués passat res.

Camino sigil·losament deu metres més i, ara sí, em planto davant casa meva. La sèquia també continua allà. Marco la clau: Tchaaak! S’obre a la primera.

Decideixo donar-me una dutxa calenteta i relaxant…i mentre el meu cervell es va regirant per tornar a lloc reflexiono. Curiós com quant surts de polleguera tot sembla que deixi de funcionar. Perds la noció de l’espai, et tornes (més) maldestre, (més) burro i la mala sort s’encapritxa de tu. Una mena d’estranya conjunció dels astres que fa que tot al teu entorn es torni inintel·ligible pel teu cervell i que per molt que t’hi capfiquis no puguis prendre cap decisió encertada.

Ja dutxat i més tranquil baixo a la cuina i em faig el got de llet amb Cola Cao. Una victòria parcial. Masses energies invertides per tant poc premi. Pequín m’està agradant – tot i que no ho sembli -: té moltes coses per oferir i moltes altres que hauré d’anar descobrint. Però quan penso en el que m’ha costat aconseguir una cosa tan aparentment estúpida com trobar un bric de llet pel meu barri aleshores em pregunto: ¿És això al que es refereix la gent quant diu que Pequín serà dur? Haig de pensar que sí. Suposo que s’ha d’anar fent un balanç considerant d’una banda el que t’aporta la ciutat i de l’altra les coses que et van erosionant. Algunes d’aquestes últimes són certament futileses, nimietats…com el cas de la llet. Però al cap i a la fi es tracta de cosetes que abans donava per garantides i ara la seva absència es fa sentir com una mena de retrocés, de marxa enrere.

Em fico al llit i al tancar el llum la bombeta fa un pet i es fon. Caram! Em pensava que ja havia fet les paus amb el món! ¿Es tracta d’un senyal per indicar que en el fons la polèmica encara no s’ha tancat? ¿Que tal vegada la llet no era la veritable qüestió de fons? No vull pensar-hi més. Em limito a abraçar el coixí i intento dormir una mica. És divendres a la nit i és tard.