El número 28 de Xì lóu hútóng (戏楼胡同). El 21 d'abril de 2012 això era una casa de té, però a la velocitat amb la que s'obren i tanquen negocis no puc assegurar que a 30 d'abril encara hi sigui.
A Pequín, en una casa de té situada al número 28 de Xì lóu hútóng (戏楼胡同 o carrerò de la torre/edifici per jugar/passar-ho bé), uns dos-cents metres a l’est del Temple dels Lames. Assegut contemplo la representació de la funció dels diumenges en la vida quotidiana d’aquesta part de la ciutat.
D’una banda, al carrer, dos paletes treballant. Un agafa els totxos d’una pila i se’ls emporta en un carretó cap a l’interior d’un hutong. L’altre va tirant poals d’aigua, un sac de ciment i palades de sorra en una formigonera. Aquí en fan servir unes força més grans que les que he vist per casa nostra. Em ve el record de quan ajudava per casa al paleta que ens va fer la piscina. D’això ja deu fer uns vint anys. Quan tornava de l’institut estava súper orgullós de que m’hi deixessin treballar: fer aquella feina de grans em validava ja com un home fet i dret. En un segon pla, davant de l’entrada a un altre hutong hi ha penjada una bugada de roba que s’arrebossa amb la polsegarada que s’aixeca amb cada palada de sorra.
De l’altre costat observo el pati interior de la casa de té: quatre taules vorejades cadascuna de quatre o cinc cadires buides. A la banda sud del pati una paret per la que llisquen uns rajolins d’aigua que van a parar a una bassa amb un parell de peixots. Al costat de la bassa un arbre a les branques del qual pengen els tradicionals fanalets vermells i una gàbia amb dos periquitos. Un de verd i l’altre de color blau, beuen aigua d’uns petits bols de ceràmica blancs decorats amb motius xinesos. Juntament amb mi són els únics que consumeixen alguna cosa.
La cambrera, una noia força jove, forma part del que es podria batejar com l’escola pequinesa d’hosteleria per negocis-que-probablement-només-serveixen-per-blanquejar-diners: asseguda darrera la barra, cap cota i centrada tota la seva atenció en el seu smartphone. Em pregunto com dimonis s’ho feia aquest gremi per treballar abans de la irrupció d’aquestes maquinetes. A la terrassa qui intueixo deu ser el cuiner dorm repenjat d’una cadira. Són les quatre de la tarda i aquí només hi ha els pericos, els dos pseudo-treballadors i jo.
La bugada i el paleta de la formigonera. Els cotxes, per desgràcia, també formen part del paisatge habitual als hutongs...toquen bastant la pera.
Que n’és de fàcil aquí assegut exotitzar l’experiència de viure a Pequín . Amb una mica d’attrezzo i deixant-se emportar una mica és molt temptador posar-se místic i pensar amb tota la Història i històries que vagabundegen per aquests carrers del vell Pequín.
“El vell Pequín” ¿No és aquesta una altra fantasia que ens agrada reviure als guiris? ¿I què és, exactament, el vell Pequín? I vet aquí que així arribo, catxindena ja era hora, al que volia realment explicar en aquest post.
Un llibre corre en els darrers mesos pel cercle de la comunitat d’expatriats anglosaxons de Pequín, on es reprodueix l’ambient que es respirava a la ciutat en una època determinada. Es tracta de l’última creació – fins a la data – de Paul French, Midnight in Peking. How the murder of a young Englishwoman haunted the last days of old China.
El títol no deixa lloc a gaires sorpreses. Es tracta, tanmateix, del cas real de l’assassinat d’una jove britànica – tenia només 19 anys – a Pequín la matinada del divendres 8 de febrer de 1937. Es deia Pamela Werner i era la única filla del matrimoni format per Edward Werner, un ex-cònsol britànic, i la seva esposa Gladys Nina Ravenshaw (morta uns anys abans).
El cos de la noia es va trobar el matí d’aquell divendres de principis de febrer als peus de la Torre de la Guineu (traducció molt menys intimidadora que la versió anglesa, Fox Tower) amb evidents signes de violència. Segon explica el propi autor, atenent a les cròniques de la premsa de l’època, la notícia va sacsejar la comunitat expatriada de Pequín.
Tal i com passa avui – víctimes del meliquisme tan propi dels occidentals (Ep! Molt propi, però no exclusiu: que els xinesos, per exemple, també pateixen d’aquesta condició!) – la mort d’un guiri era molt més rellevant que la sort que poguessin córrer deu locals. Durant unes setmanes poc importà que aleshores la ciutat es trobés al fil de l’ocupació japonesa ni les atrocitats que aquests poguessin cometre: tot els espants giraven al voltant de les circumstàncies que havien envoltat l’assassinat de Pamela Werner.
El context històric no podria ser més interessant per aquells amb especial interès per la història recent xinesa des d’una perspectiva europeista. Aquell “vell Pequín” no és altre que la ciutat que assistia a les darreries del colonialisme europeu (especialment Regne Unit, França i Alemanya), tot just uns mesos abans que els japonesos es fessin amb les regnes de la mateixa. Els esdeveniments que es succeirien en els propers anys canviarien radicalment la ciutat i el país: la desfeta del Japó a la II Guerra Mundial comportà la seva retirada de Xina, i la posterior guerra civil entre els nacionalistes del Kuomintang i els comunistes acabaria el 1949 amb l’exili a Taiwan dels primers i l’arribada al poder dels segons.
Durant els mesos precedents a l’assassinat de Pamela Werner es respirava a Pequín un clima de tensió. Feia gairebé 10 anys que el govern de Chiang Kai-shek havia traslladat la capital a Nanking, i es rumorejava que es trobaria a punt de pactar amb els japonesos la caiguda de Pequín a condició que la seva expansió no anés més enllà del riu Yangtze.
La ciutat depenia administrativament del Consell Polític Hopei-Chahar. Creat el 1935, era un intent de salvar les aparences per part del govern a Nanking, i evitar concedir total autonomia als japonesos a les províncies de Hopei (Héběi, província que rodeja la municipalitat de Pequín*) i Chahar (avui repartida en dos, Héběi i Shānxī). El Cap del Consell i els seus membres eren nomenats per l’executiu de Chiang Kai-shek, però estaven subjectes a l’aprovació dels japonesos.
En Paul als peus de la Torre de la Guineu, explicant quan, qui i cóm es va trobar el cos de Pamela Werner. Foto amb el meu Galaxy: molta galàxia però no flash.
Un món apart – tant en termes administratius com pel que fa a les condicions de vida – era el districte internacional, el Legation Quarter. Era el barri de les ambaixades, tot i que ja no es podien considerar com a tals donat que Pequín no tenia estatus de capital; de les residències del personal diplomàtic, els professionals liberals i homes de negoci; dels hotels i comerços regentats i orientats a la comunitat internacional, etc. Un entramat de carrers que constituïen, en paraules de French, “una petita Europa” connectada (o potser millor dir desconnectada) de la resta de la ciutat per vuit accessos, guardats per grans portes metàl·liques i homes armats. En definitiva, un gueto, una gàbia daurada: els xinesos només podien accedir-hi amb permisos especials o cartes de recomanació. Els europeus havien après la lliçó i no volien que es tornés a repetir una situació com la succeïda el 1900 amb el setge dels Boxers.
A grans trets, la novel·la es divideix en dues parts. La primera repassa la investigació oficial que es va portar a terme i que va concloure a finals del mes de Juny d’aquell any (les tropes japoneses entraren a la ciutat el 29 de Juliol). Aquesta investigació va donar per tancat el cas amb el següent veredicte: assassinat per una o vàries persones desconegudes. La segona part de l’obra se centra en la investigació posterior que va conduir el pare de la víctima, resistint-se a donar per tancat el cas sense que s’hagués trobat el responsable de la mort de la seva filla.
És la primera part la que més m’ha delectat com a lector – bé, menys la part de l’autòpsia, recordo que estava al metro llegint i em vaig marejar –. En tot cas, es tracta de la part del llibre que més s’entreté a situar la trama específica en el seu context històric, i en conseqüència la que millor serveix per fantasiejar amb aquell Pequín post-dinàstic.
Al haver-se produït fora del Legation Quarter l’assassinat quedava sota la jurisdicció de la policia pequinesa. Ara bé, com que es tractava de la mort d’un ciutadà britànic i no d’un qualsevol (la filla d’un ex-cònsol de l’Imperi Britànic, fins aleshores la potència estrangera més notable a Xina) un inspector de Scotland Yard participaria de la mateixa en funcions d’observador.
En la mesura que la investigació començà a apuntar a algunes aficions no gaire confessables dels que se suposava estaven entre els membres més respectables de la comunitat internacional, s’encetaren una sèrie de interferències polítiques que juntament amb alguna negligència policial provocaren que al cap de cinc mesos es donés per tancat el cas sense que s’hagués trobat cap culpable/s.
La segona part del llibre deixa de banda els dos personatges principals que havia fet servir French per conduir la història: el coronel Han Shih-ching (cap de policia de la secció sud-est de Pequín) i l’inspector Richard Dennis, cap de policia a la concessió britànica de Tientsin, desplaçat a Pequín expressament pel cas. Així, la part més novel·lesca dóna pas a un relat a partir dels resultats de la investigació portada a terme per E.Werner, centrant-se més en els estils de vida de la comunitat estrangera, posant de relleu la seva heterogeneïtat i els vasos comunicants entre el Legation Quarter i una part de Pequín coneguda com els Badlands: no tot eren metges, banquers o diplomàtics, sinó que fora del districte també hi vivien estrangers. Aquests però, amb algunes excepcions, eren en general els més desheretats socialment (antics tsaristes escapats de la revolució a Rússia, jueus sense pàtria fugits d’Alemanya, ex-militars llicenciats d’exèrcits de les potències colonials, …) i una bona part es guanyaven la vida gràcies a tot tipus d’activitats il·lícites.
Si durant tot el llibre Paul French es mostra com un hàbil narrador, és probablement aquesta segona part la que dona més valor a la seva tasca com investigador. L’autor ha rastrejat diferents arxius i fonts fins a trobar l’evidència que E. Werner va recollir i que va enviar a diferents instàncies suplicant que el cas es reobrís. Sembla ser segons aquesta evidència que E.Werner hauria acabat descobrint els responsables de la mort de la seva filla, però per motius polítics el cas mai es va reobrir: s’apunta la pèrdua de prestigi que hauria suposat per Gran Bretanya el fet d’assenyalar com a possibles implicats en l’assassinat a membres de la seva comunitat, o a la convulsa situació política a Pequín un cop sota l’ocupació japonesa.
He sentit a dir a algunes persones que, gràcies a la recerca portada a terme, l’autor ha resolt el cas de Pamela Werner setanta cinc anys desprès que els fets tinguessin lloc. Ja he comentat que em sembla molt ressenyable el seu treball de investigació, però crec que aquesta afirmació és un pel agosarada. Fou el pare de Pamela qui, buscant allò que la justícia no li va saber donar – o alguns dels seus compatriotes li van negar -, aconseguí identificar els més que probables responsables de l’assassinat de la seva filla. Sí que és mèrit de l’autor recuperar aquesta història completament oblidada i treure’n a la llum detalls inèdits fins avui.
El llibre està escrit amb força gràcia i qui s’ho proposi se’l podrà beure en un parell de nits. Això sí, encara no disponible en català ni castellà. Dissenyat per enganxar al lector, és un producte molt ben acabat. A més, la seva lectura es pot complementar amb informació addicional a la pàgina web que l’editorial del mateix ha preparat. Potser la part més interessant és la del mapa de Pequín amb els diferents escenaris on es produïren els fets més destacats d’aquesta història.
Haig de reconèixer que el fet de ser estranger i residir a Pequín foren una motivació addicional per fer-me amb el llibre, i potser això també resulta en una sobrevaloració del mateix víctima d’aquell romanticisme que comentava al principi del post. També vaig tenir l’ocasió de participar en una ruta nocturna pels diferents escenaris de la història, guiada pel propi autor que va ser molt i molt interessant.
En primer pla, lo llibre: disseny de la coberta per l'edició australiana. En segon pla, la taula del meu escriptori: disseny de Ikea
Sí que vull però fer una petita crítica. Bé, de fet és la segona tenint en compte la que abans comentava sobre el tema de l’autoria en la resolució del cas. No es tracta directament tampoc d’una crítica al llibre en sí mateix. El que no veig gaire clar és que s’utilitzi com a argument de promoció el “fer justícia” a Pamela Werner.
Midnight in Peking és, en essència, un producte d’entreteniment. Un bon producte d’entreteniment. A partir d’uns fets determinats i uns personatges específics l’autor ens situa en un Pequín en una època molt interessant (repeteixo, des del punt de vista d’un guiri que hi viu…desconec si als xinesos els importa o no tres pepinus) i aporta informació desconeguda fins la data. Fins aquí tot perfecte. ¿Però “fer justícia” a Pamela Werner?
Si d’una banda fer justícia vol dir honrar la memòria de la jove portant a la llum els motius i els possibles culpables del seu assassinat crec que el llibre, per sí mateix, ja és un acte de justícia. No cal pas que jo me’l compri per fer-li més justícia. Si, de l’altra banda, fer justícia vol dir donar difusió als esdeveniments que tingueren lloc aquell hivern de 1937 i que la gent sàpiga què va passar realment, doncs també estem d’acord. Però, de bell nou, que s’hagi de passar per caixa per “fer justícia”…
Com a lector em sentiria molt més valorat si l’editorial i/o l’autor a l’hora de dirigir-se a mi com a consumidor empressin uns altres arguments de venda: per exemple, que la producció d’un treball com Midnight in Peking requereix d’uns recursos considerables. Estic segur que es pot trobar alguna fórmula més emocional (ergo, més marquetiniana) per traslladar un argument d’aquest tipus. Però si us plau, que no em convidin pas a “fer justícia” que jo ja tinc prous mals de cap.
Deixant aquestes crítiques a banda, la lectura de Midnight in Peking m’ha resultat força agradable. L’únic remordiment, que aquest fruir hagi estat a costa de la pobra Pamela Werner, avui convertida ja en un personatge literari i, ben aviat, també televisiu.
I és que els drets de la novel·la han estat adquirits recentment per adaptar-la a la tele. Entre els motius que n’han despertat l’interès dels productors s’ha apuntat el recent assassinat d’un home de negocis anglès a Xina i la implicació en el cas de la dona de Bo Xilai, un alt membre del partit comunista que havia sonat com a possible membre del comitè permanent del politburó (ni més ni menys que la cúpula última del poder polític en aquest país: nou membres, entre els que s’inclou el càrrec de president del país, i que es renoven cada deu anys…ahí es ná!).
Tota la polseguerada que ha aixecat aquest cas i tots aquests draps bruts del partit comunista que surten a la llum em porten a buscar per la finestra al paleta que va abocant sorra a la formigonera i aquella bogada que es va empolsinant.
Que n’és de curiós anar enfilant pensaments i que gairebé sense voler et portin al mateix punt de partida. Igual que posar-se a nadar a la platja i que la corrent et porti de bell nou a la riba. En el primer cas t’envaeix una certa sensació de satisfacció doncs penses que t’ha quedat una cosa rodona, ben lligada. En el segon cas, en canvi, se’t posa cara de tonto per totes aquelles braçades llançades a l’aigua totalment en va. I em pregunto ¿Quina d’aquestes dues emocions té menys sentit?
vaixellsdepaper 
Pues parece un libro interesante… a lo mejor les puede interesar a Rayo verde…:)
Hombreee…no me parece el tipo de libro que a Rayo Verde le pueda interesar! Pero sí, el libro está entretenido, para pasar el rato!