Fa dies que provo de realitzar una anàlisi sobre la personalitat de la noia-adolescent-dona pequinesa. Aquesta anàlisi es deriva del plantejament d’un problema més general: la necessitat d’establir estratègies viables de desenvolupament de la meva capacitat d’expressió en relació a l’idioma local. Per aprendre xino, vaja.
Una possible estratègia – la clàssica – era la de les acadèmies de xinès: vaig preparar un excel amb els diferents horaris de les classes, el nombre d’hores, els preus totals, els preus per hora i la possible volatilitat del tipus de canvi remembers-euro en un escenari temporal de 10 mesos tenint en compte les pressions per l’apreciació del yuan i les tensions a la UE amb motiu de la crisi financera i institucional que amenacen l’euro (bé, això últim no és veritat però hauria estat súper guapu). Em va portar força estona: molta recerca per Internet, algunes trucades de telèfon, visites a acadèmies i consultes a coneguts que porten més temps a la ciutat i que ja han passat una situació similar. El temps invertit, tot i que profitós, no va generar un output suficient com per parir un post amb una mica de suquet. Així que en un sol paràgraf, aquest, donarem per tancada aquesta primera via.
La segona estratègia – més utilitarista – consistia en buscar-se un rollete amb una noia d’aquí confiant que el contacte habitual amb un membre de la comunitat local m’ajudés a potenciar la meva capacitat discursiva en mandarí. És evident que aquesta segona estratègia planteja algunes qüestions ètiques. Per sort al cole vaig triar religió. Això em va permetre saltar-me la part moral sense cap mena de remordiment ni càrrec de consciència (i fins i tot diria que lliure de tota culpa, amen amen).
Però per aquesta segona estratègia no n’hi havia prou amb un excel (no sé ni com m’ho hauria fet per muntar-lo). Calia un petit projecte de recerca adhoc que adrecés la qüestió. En aquest post em proposo a descriure la metodologia i conclusions d’aquesta recerca.
Amb l'avenç tecnològic s'han anat desenvolupant dispositius més compactes i versàtils. Aquesta noia tanmateix incorpora un complement que neutralitza alguns d'aquests avenços
Haig de dir ja – si algú es vol estalviar la lectura del que resta – que les conclusions que exposaré no tenen cap mena de validesa. Qui s’hagi dedicat algun cop a la investigació de mercats s’adonarà que el meu plantejament de la qüestió ja és de partida incomplet: no he estat capaç d’identificar a priori el target del meu estudi. Encertar el gènere era, en la majoria dels casos, una tasca senzilla però estimar-ne l’edat era força complicat atesa la metodologia escollida: observació directa i entrevistes en profunditat amb expats. Hauria calgut un estudi previ, una breu recerca exploratòria per tal d’identificar una mostra vàlida per la segona fase de l’estudi, la més descriptiva i analítica.
La falta de pressupost, la manca de rigorositat i – ja ho he comentat abans – l’absència de qualsevol tipus d’ètica de l’autor d’aquest estudi (inclosa la professional) em van portar a saltar-me tota la fase exploratòria gràcies a un petit artifici: vaig redefinir el target objecte d’estudi de manera que fos una mica més genèric, la noia-adolescent-dona pequinesa. Això a priori pot semblar una mica estrany, però en el fons passa cada dia a qualsevol empresa de investigació de mercats. La responsabilitat d’aquest comportament és compartida entre el client i l’agència. El primer no veu la necessitat de la fase exploratòria – molts cops per raons econòmiques – i l’institut, per poder executar almenys una part del projecte, presenta al client una sèrie de supòsits i assumpcions que no sempre són encertats però que es donen com a vàlids i serveixen com a punt de partida de l’estudi que finalment es realitzarà. En resum, com el client no vol pagar aquesta exploratòria l’institut busca quatre merdes per Internet i/o va a veure què s’ha fet de similar en el passat per altres clients que més o menys es pugui aprofitar. Tot això és el que es coneix com “anàlisi de fonts secundàries”.
Però tornem a la qüestió de fons. He esmentat abans la metodologia emprada per recollir informació: l’observació directa i una sèrie d’entrevistes personals. Exposaré ara amb més detall els resultats del treball de camp.
L’observació directa l’he portada a terme durant els darrers dos mesos: pel carrer, pel supermercat, als cafès, als bars, a l’autobús, al metro, als centres comercials. Vaig descartar escenes de l’àmbit privat (com els lavabos públics, dins de les cases,…) més que per manca de rigorositat – aquest cop sí – per evitar problemes amb les autoritats. Aquesta gent és comunista, però no gilipolles.
Si ens centrem únicament en el vestir – sempre és més probable veure la gent vestida que no pas despullada – diria que a primer cop d’ull, la noia-adolescent-dona pequinesa és xarona (hortera) del cagar. Aquí potser sí que fora més encertat limitar-se únicament a les adolescents (una aproximació per inferir-ne més o menys l’edat, em vaig donar compte, fou observar les seves parelles masculines). Deia doncs que l’adolescent pequinesa és una hortera. Però només a primer cop d’ull. Si s’afina una mica més la vista s’observarà que…bé, efectivament, són horteres del cagar. T’ho agafis per on t’ho agafis.
Orelles de panda, de dimoniet, de ratolí o de ren coronen els seus caparrons replicant una mica l’estil dels comiats de soltera de les guiris als que el turisme lowcost ja ens ha acostumat a Catalunya. Les ulleres de pasta de 42 polzades – tipus hostessa del Undostres – també són molt populars: tant se val que no en necessitis, es porten sense vidres. Aquesta mena de look és del més habitual. Una cosa que per mi únicament seria digerible al caliu i la intimitat en que hom celebra jocs sexuals amb la seva parella i només quan el grau d’excitació és tal que fins i tot la visió d’una T-10 acariciant-li les zones erògenes et sembla sexy (amb lo cares que van!!).
Però ai, si només fos això! Bufandes, barrets de llana, guants, sabates, bosses de mà, fundes de mòbil…tots d’una manera o altra reprodueixen el gust pels peluixos d’aquesta gent. Hi ha una tendència a infantilitzar tots aquests complements que certament m’esborrona. El seu gust estètic se m’escapa i en la meva ment d’occidental de poble inadaptat al medi només sé fer-ne una lectura que em porta cap a les perversions més profundes (i de ben segur que imaginàries) d’aquesta cultura juvenil tant estranya.
Anant una mica més enllà de l’epidermis de tot plegat, l’observació directa també m’ha permès copsar una sèrie de comportaments. Constato que (elles) són sovint donades a actituds infantils envers les seves parelles: generalment nanos joves amb cara de tòfol. Escenes com fugir pel carrer, corrent ridículament amb passes curtes amb el seu xicot corrent darrera; o bé ficar-se a plorar com una criatura – posant morros – mentre la seva parella l’abraça per provar de consolar-la; o en una variació més sofisticada de l’anterior, colpejar i donar puntades, plorar, abraçar-se, tornar a separar-se i començar de nou: cops, puntades de peu, plors,…Tot plegat, força lamentable als ulls d’algú no avesat a aquestes coses.
Pel que he pogut investigar aquesta mena de comportament – capritxós, infantil,… de malcriat fins i tot – és una mena d’art de la manipulació conegut com sajiao (撒娇). El caràcter jiao (娇) vol dir delicat, una connotació indicada pel primer radical (女, dona). I sa (撒) es podria traduir com propagar-se o disseminar-se…Tot i que no és fàcil trobar un mot en català al que es pugui traduir aquesta expressió xinesa, crec que és força intuïtiu el significat que resulta de la combinació dels dos termes (sa i jiao). Aparentment només algú que és tendre i delicat – qualitats que apliquen a una dona, a una criatura,…– pot fer sajiao. Que ho faci un home en públic comportaria la pèrdua de cara (dignitat, prestigi).
I amb el sajiao donaria per tancades les meves reflexions pel que fa a la part d’observació. Anem per les entrevistes en profunditat: aquestes s’han conduït amb la mateixa manca de cura que la resta del procés. Bàsicament es tracta de converses que he pogut tenir amb algunes persones en un ambient distés (prenent un cafè, una copa,…): ni tan sols els vaig informar que els estava entrevistant pel meu projecte de recerca. En la meva defensa haig de dir que aleshores jo tampoc era conscient que en aquell moment estava fent cap recerca de res.
Un altre exemple de l'estil pequinès en el vestir ¿Triomfaria això per les nostres latituds?
Les meves amigues expats m’avisen: sortir amb una noia xinesa és, relativament, fàcil. Segons m’expliquen solen pretendre una certa atracció cap a tu i només cal una cita perquè et declarin el seu amor incondicional, però en el fons busquen o bé algú amb qui millorar el seu anglès o bé l’expectativa d’una vida més acomodada i/o una via de sortida cap a l’estranger . Aquesta informació no l’he poguda contrastar de primera mà – almenys fins avui –, però no cal oblidar que tot aquest post es deriva de considerar una possible relació amb una xinesa per aprendre xino. O sigui que per interessat, un servidor!
El que sí vaig poder constatar és un cert ressentiment de les expats envers les xineses. Pel que em va semblar les consideren una mena de competència deslleial a l’hora de lligar. Atès que els nois xinesos no solen ser molt decidits a l’hora de flirtejar amb estrangeres, les que estan per aquí solteres s’han de centrar amb els expats (cal afegir a més que els nois xinesos són, en la meva opinió,…força simpàtics). Però els expats (nois) sembla ser que ens veiem força atrets per les xineses: a més a més del component exòtic probablement s’hi ha de sumar – segons em comenten les meves amigues – la seva aparent submissió en comparació amb la dona occidental, més emancipada i amb més caràcter que la xinesa. Es coneix com a febre groga la tendència dels occidentals a emparellar-se amb un/a local, però com que les parelles més habituals són expat ell i xinesa ella el terme aplica més als nois si ens ho mirem des de la banda occidental. Sigui com sigui, no és el primer exemple d’un mercat que els xinesos (les xineses en aquest cas) rebenten amb polítiques comercials agressives.
Però com que aquest post no va pas de lligar amb xineses més enllà que com estratègia per aprendre xinés calia parlar amb algú que hagi tingut alguna relació per tal de poder avaluar els costos – emocionals – de posar-se en mans d’una pequinesa. Malauradament no conec a ningú que alhora estigui casat amb una xinesa i amb qui tingui prou confiança per discutir sobre aquests temes. Sí que he pogut parlar amb alguns nois que durant un temps han sortit amb xineses. Segons em varen comentar es varen arribar a sentir força ofegats per tanta magarrufa (p.ex. ella s’ajup per lligar una sabata descordada mentre passegen pel carrer, o s’aixeca per eixugar-li la suor de la front enmig d’un sopar en un restaurant) i/o un elevat sentit de la possessió (moltes trucades i a qualsevol hora del dia, gelosia, desconfiança en general,…).
Conclusió: tot i els biaixos i les mancances de la meva investigació – que ja he exposat de forma clarament i repetida en el decurs del post – de moment aparcarem la via del ligoteo amb finalitats purament didàctiques.
Ara bé, si se m’acosta una pequinesa amb orelles de conillet, guants de llana amb la cara del Doraemon brodada al dors, fent-me morritos de malcriada alhora que amb un anglès matusser em diu “fes-t’ho com vulguis però vull que m’esborris la HelloKitty de les calces” aleshores no negaré que s’haurà guanyat la meva atenció i que haurà revitalitzat, entre d’altres coses, el meu interès per la llengua xinesa.
vaixellsdepaper 