Els monstres de Pequín

Aquest post és la versió completa i traduïda al català de l’original en anglès, publicat al bloc del festival literari del Bookworm amb motiu de la participació al mateix de l’Albert Sánchez Piñol el passat mes de març:

Farà uns quatre o cinc anys que vaig llegir per primer cop Pell Freda, de l’Albert Sánchez Piñol. D’aquella primera lectura només recordo la sensació d’haver-me trobat amb una novel·la absorbent, i un cert mal cos generat per l’estranya naturalesa de la història.

Quan em varen demanar d’escriure sobre les diferents emocions i sensacions que el llibre em va provocar vaig sentir que l’havia de tornar a llegir si volia fer una feina honesta, donat que era incapaç de recuperar-les, bé per oblidades bé per enterrades.

Només començar a llegir no vaig poder evitar sentir una certa sensació de pèrdua i de traïció. Traïció perquè el que tenia a les meves mans era l’edició anglesa, en contraposició amb la versió original en català. Amb la capacitat per llegir Pell Freda en les mateixes exactes paraules amb les que l’autor la va escriure, acostar-m’hi en un altre idioma em va semblar gairebé un pecat.

De esquerra a dreta: Aqustín Alepuz, Albert Sánchez, Carol Birch i Jenny Niven

Per la mateixa raó idiomàtica  també vaig experimentar una sensació de pèrdua. Segons anava passant pàgines m’anava capficant en allò que m’estava perdent, més que no pas amb el que estava llegint. Potser només és una il·lusió, però tinc la impressió que per molt retorçades que siguin les subtileses del català amb les que juga l’autor sóc capaç de seguir-les. En canvi, amb la versió anglesa m’estava perdent petits detalls no per la qualitat del treball del traductor sinó per la meva incapacitat de portar el meu anglès al nivell del de la traducció.

Deixant de banda tota la qüestió idiomàtica, una altre cosa que em va copsar durant aquesta segona lectura és com vaig arribar a establir certes connexions entre la situació del personatge i la meva. No va passar pas la primera vegada. Tal vegada llavors les meves circumstàncies eren diferents i per tant era impossible que arribés al mateix tipus de connexions. O potser el fet de llegir el llibre per escriure aquest post va condicionar la meva aproximació a la novel·la per tal de treure’n alguna semblança entre el personatge i jo mateix.

A la Pell Freda el protagonista escull una plaça d’oficial observador climatològic en una petita illa perduda enmig del no res. A l’illa només hi ha una persona per fer-li companyia: el faroner, un individu que s’ha tornat boig aparentment amb motiu del temps que porta en total solitud en aquell racó de món. Tanmateix, el personatge principal no triga en adonar-se que potser hi ha una explicació més versemblant per la bogeria del seu veí: gairebé cada nit hordes d’estranyes criatures amfíbies ataquen l’illa amb la clara intenció d’assassinar-los a tots dos. En resum: és un relat amb monstres.

Aquelles criatures redueixen l’existència dels dos protagonistes a l’illa a l’estat més bàsic de qualsevol espècie: la supervivència. Mentre lluiten per les seves vides perden tota traça de la seva humanitat. Si el faroner és – aparentment – un ser totalment irracional des de bon començament, el protagonista principal experimenta el seu particular descens als inferns de la bogeria. Si restarà allà o tornarà al cel del seny i la raó us ho deixo a vosaltres per que ho descobriu.

És en el procés d’agafar consciència i readaptar-se a les noves condicions de l’entorn on em sento més en simbiosi amb el protagonista. Tots dos acabem d’encetar noves vides: ell a l’illa, jo a Pequín. Els dos experimentem la desorientació que provoca un món nou i desconegut que s’obre davant nosaltres més ràpidament que la nostra capacitat per gestionar aquest canvi. ¿Què resta de nosaltres quan se’ns treu tot el que ens ha anat conformant com a persones? La llar, la família, els amics de tota la vida, els llocs que solíem freqüentar o fins i tot els objectes quotidians amb els que hem acabat desenvolupat un lligam emocional (un cotxe, una col·lecció de llibres o de  pel·lícules, …). Desproveïts de tots ells ¿realment som com ens pensem que som? L’Albert Sánchez Piñol posa al seu protagonista en aquesta situació.

¿¿Nesquick de maduixa?? I per aquest preu? Ok, on és la càmera oculta?

Tot i que no tant reals, també vaig fer front als meus monstres particulars quan vaig arribar a Pequín. M’imagino que són més o menys els mateixos per qualsevol que vingui a Xina per primer cop. A la barrera idiomàtica i les diferències culturals se n’hi afegeixen d’altres més específics de Pequín: pol·lució, el temps que cal per anar d’un lloc a un altre, educació vial, provar de comprar menjar “com el de casa” sense arruïnar-se, etc. Monstres amb els que no us penso avorrir, doncs si viviu a Pequín segurament n’haureu sentit a parlar tantes vegades que ja no us fan gaire por. No cal dir que, per la meva banda, encara m’haig d’acostumar a conviure amb ells i probablement seguiran voltant a prop meu. De vegades fins i tot no em deixen dormir gaire.

Aquests monstres de Pequín, tot i no requerir tanta atenció com els que es troba l’observador climatològic a la novel·la, sí que consumeixen certa energia. Petites coses que a casa donava per garantides aquí requereixen un gran esforç a fi de poder-les gaudir. Sovint això passa factura en el meu estat anímic. I aquí és on em trobo també en certa manera lluitant per la meva supervivència, tot i que en un context menys dramàtic que el de la novel·la.

Se’m va passar pel cap que potser la Pell Freda fou el resultat d’una mala experiència de l’Albert Sánchez Piñol desprès d’un estiu a Formentera: petita, amb forma de L, amb fars i amb la seva espècie autòctona de rèptil: la sargantana Pitiüsa (Podarcis pityusensis). Havent decidit passar allí les vacances amb la seva família però irritat per la plaga de turistes que cada any se la carreguen una mica més, no és impensable que l’escriptor decidís transmutar-los en els monstres de la seva novel·la. Després d’observar-los estirats durant hores i hores al sol de les platges de l’illa tal i com fan les sargantanes la transició sembla lògica, natural fins i tot.

Sense fotos, no hi ha menjar (Nota de la Mengfei Chen, editora del bloc: aprèn el valor de 这个 zhè gè)

I quan penso en les diferents “connexions” que faig entre la ficció de la Pell Freda i el meu món real, me n’adono que tant és el que l’autor tingués al cap en el moment d’escriure la novel·la. Un cop els llibres són a les mans dels lectors aquells en certa manera ja no pertanyen als seus autors. Ja no en tenen el control, i cada lector interpretarà o entendrà les històries a la seva manera. No sóc un escriptor, però això em sona gairebé com un acte de traïció comès pels propis llibres envers els seus autors. I com que imagino que molts escriptors consideraran els seus llibres com les seves criatures, aquesta traïció en certa manera és la més monstruosa que un es pot imaginar.

I aquestes són les tres coses de les que volia escriure: pèrdua, traïció i criatures monstruoses. Presents al llibre de l’Albert Sánchez, no em deixa de sorprendre quan sovint hom se les ensopega a la vida diària.