Chopsticks i xarxes socials a Xina

Una de les coses que trobo més interessants com a guiri és l’escena xinesa en l’àmbit de Internet i, més concretament, de les xarxes socials a Xina (XSaX) i com aquestes es complementen i/o confronten amb els mitjans de informació tradicionals.

Parlem, breument, de la censura. El govern xinès no se n’amaga i és un dels pocs que la promou obertament com una de les formules vàlides per tal de preservar “l’estabilitat i l’ordre social”. Les formes de censura  més habituals a Internet a Xina són:

• Accions preventives, evitant l’accés a certes pàgines web i prohibir la recerca d’algunes paraules en cercadors xinesos. Com a guiri no estic familiaritzat amb pàgines o sites xinesos tancats a l’accés públic. Sí que he experimentat la falta d’accés a xarxes socials tipus Twitter o Facebook. Tot el que sigui Google tampoc va gaire bé: no hi ha accés a Youtube, Google mail ara va, ara no va,….La major part dels mitjans de comunicació estrangers són accessibles per Internet (The New Yorker, CNN, The Economist, Foreign Policy, Wall Street Journal, l’Ara, Diario de Ibiza, etc.) a no ser que temporalment es limiti l’accés si hi ha algun contingut que els censors considerin sensible (p.ex. el cas de Bloomberg el mes de Juny passat).
• De manera més reactiva, amonestacions a usuaris de microblogs per “reeducar-los” si toquen algun tema que es consideri delicat, eliminació de posts, tancament de comptes de microblogs o tancaments de pàgines webs (cas de Utopia), o suspendre les recerques d’algunes paraules de manera temporal.

Per qualsevol persona a Xina que es pugui permetre gastar-se entre 0 i 30 euros al trimestre en una connexió VPN el tema de l’accés als continguts de Internet i les aplicacions en xarxa desenvolupades en altres països no és cap problema. Només hi ha dues limitacions: tenir accés a un proveïdor local de Internet (evidentment) i l’idioma. Saltar-se el Gran Tallafocs Xinès (adaptació pròpia al català de la fórmula anglesa Chinese Great Firewall) és fàcil, fàcil.

Però personalment el que més em fascina és l’esfera més específica de les  XSaX i la seva convivència amb altres mitjans de informació.

Pels internautes les xarxes socials suposen la possibilitat de produir i compartir informació. Això és vàlid per qualsevol racó del món amb connexió a Internet. Però el cas xinès resulta particularment interessant doncs la informació als mitjans tradicionals es troba en gran mesura encara controlada per l’Estat (o com vulgueu anomenar-lo: govern central/governs regionals/ el Partit/ les autoritats/ les administracions/…)

A les XSaX, contràriament al que jo pensava quan vaig arribar, es pot ser crític amb tot, incloent els polítics, els militars o el govern. Hi ha per suposat els grans tabús (les tres T’s: Tiananmen, Taiwan, Tibet) però a partir d’aquí el marge és força generós.

Els censors no busquen suprimir totes les veus crítiques o comentaris sensibles vessats en contra dels governants. No ho deuen deixar passar per gust, sinó perquè cal avançar i canviar de prioritats. Identificar, revisar i censurar cadascun dels comentaris crítics a les XSaX abans de que s’escampin de forma viral no només deu ser una tasca gegantina, fins i tot per un estat com el xinès, sinó que a més és impossible. Com exemple l’affaire Bo Xilai.

Fa uns mesos es va destapar l’escàndol Bo Xilai (l’assumpte encara cueja, però aquest no és l’objecte d’aquest post¹). En aquell moment alcalde de Chongquing i possible candidat al comitè permanent del Politburó que es renovarà el proper octubre (9 membres, renovables cada 10 anys), el passat mes d’abril fou apartat de “la cursa electoral” sense cap tipus d’explicació oficial. La xarxa es va emplenar de rumors i quan el govern es va adonar que no tenia prou mans per tapar-los es va veure obligat – una setmana després – a emetre un comunicat amb els eufemismes propis del règim per dir que Bo Xilai havia estat apartat del seu càrrec i que la seva dona estava sent investigada en relació a la seva possible implicació en la mort d’un ciutadà britànic lligat als negocis familiars del matrimoni.

El cas Bo Xilai il·lustra com pocs la impossibilitat de controlar Internet a Xina per molts esforços que s’hi dediquin: aquí es parla de 30.000 persones contractades per dedicar-se a monitoritzar Internet i de desenvolupaments de software amb costos astronòmics.

Mao Zedong – ¿es pot fer un post sobre Xina i no parlar d’ell? sí, però avui no me’n salvo – utilitzava la metàfora dels chopsticks per escampar l’esperit revolucionari. Un parell de chopsticks es poden trencar fàcilment amb les mans. Ara bé, si n’agafes una dotzena la cosa es complica. Avui la prioritat del govern/estat/partit/etc. és mantenir l’estabilitat social. Mantenir els chopsticks separats.

¿Quina és doncs és la principal prioritat dels censors? Evitar l’associacionisme que comporta el fet que els individus puguin crear i compartir notícies a les XSaX. Evitar la creació de plataformes de discussió, l’organització en col·lectius que busquin assolir uns objectius comuns (quan aquests no vagin alineats amb els de les autoritats) o qualsevol cosa que pugui “escalfar” els ànims de la població. Aquests són els tipus de continguts que es busca censurar (com exemple, el link al cas de Utopia que presentava més a dalt).

Els reptes que suposen les XSaX no faran sino augmentar en els propers anys

Xina és líder en la producció mundial de smartphones de baix-segment. Els fabricants xinesos estant oferint aparells equipats amb Android per un preu d’uns 1000 ¥ (uns 130€): Baidu Yi, ZTE Fury, Hauwei IDEOS, o Xiomi Phone². La penetració de Internet a Xina està entorn al 39,9%³ i es compten un total de 388,3 milions d’usuaris d’Internet mòbil. Encara hi ha doncs força recorregut per sumar internautes, i és aquest un dels indicadors que permet qualificar a Xina com un país en vies de desenvolupament (objecte d’un altre post serien els contrastos xinesos: segons on posem l’accent Xina presenta registres molt diferents, alguns propis de països desenvolupats, altres de països en vies de desenvolupament).

Des de les reformes econòmiques de finals dels anys setanta fins avui es calcula aproximadament en 200 milions el nombre de treballadors immigrats de les zones rurals a les urbanes. Aquest any el percentatge de població urbana a Xina ha superat per primer cop al percentatge de població rural, i hi ha qui pensa que el procés d’urbanització té encara un recorregut de 20 anys per endavant.

Aquesta població immigrada, i la que està per venir, és el target domèstic d’aquells nous smartphones que comentava. Bé sigui per motius aspiracionals – consum mimètic envers la resta de la població urbana però amb productes adaptats a les seves possibilitats econòmiques -, bé sigui per la necessitat de mantenir un fil de comunicació amb la família que s’ha quedat a les zones rurals, aquests smartphones representen la manera més pràctica que té aquesta població per accedir a Internet⁴.

A mesura que incrementi la penetració de Internet a Xina – la única direcció possible és cap avall en l’escala d’ingressos –  el que està per veure és quin tipus de contingut es generarà i es compartirà. Sobretot si es té en compte que aquests treballadors (el proper esglaó en la conquesta de nous internautes) gairebé no gaudeixen de drets i que les seves condicions d’habitatge,  de treball, o d’accés a serveis d’educació i sanitat són molt precàries  (per dir-ho en un to optimista). L’accés a les xarxes socials pot servir no només per ajudar-los a agafar consciència de la seva situació (si és que ja no ho són, cosa que dono gairebé per certa) sinó també per ajudar-los a organitzar-se i exigir un millor repartiment de la riquesa generada a Xina, tot afegint més pressió al govern.

Les notícies econòmiques que es maneguen aquests darrers mesos a la premsa (xinesa i occidental) no són gaire optimistes pel que fa a l’evolució de l’economia (naturalment, comparant-ho amb l’evolució de les darreres dècades a la pròpia Xina, perquè si la comparació es fa envers les economies de la UE i els EEUU doncs Xina guanya per golejada).

La reduïda classe mitjana, ben acomodada, no té cap interès en qüestionar les polítiques del govern ni la seva autoritat. I tampoc, ni molt menys, cap intenció de cedir en els seus privilegis en favor de polítiques socials que afavoreixin a altres grups (habitants de les zones rurals i treballadors immigrats a les ciutats). Només si l’economia s’acabés refredant i, en conseqüència, aquest segment de la societat comencés a tenir problemes per accedir a vivenda, comprar cotxes, o els seus fills no poguessin accedir a feina un cop finalitzada la universitat aleshores també començarien a demanar explicacions. I a Xina només hi ha un actor polític a qui exigir responsabilitats.

¿Què representen les xarxes socials a Xina?

Si fos capaç de donar una resposta acurada i totalment original a aquesta qüestió segurament ara estaria monetitzant aquestes línies. Lamentablement (per mi) aquest no és el cas. Però com que aquest és el meu blog i escric del que em dona la gana, doncs no costa res fer provar-ho.

Des de la banda dels usuaris les xarxes socials representen accés a un tipus de informació a la que seria molt difícil que poguessin accedir d’altre manera, fonamentalment perquè aquesta informació mai veuria la llum si depengés només dels mitjans de comunicació controlats per l’estat.

Segon, els usuaris al crear i compartir contingut sobre aspectes referits a temes mediambientals, escàndols de corrupció (de bell nou em refereixo al cas de Bo Xilai), disputes per motius de terra o gran varietat de temes que tenen en comú irritar a la població i lluir les vergonyes dels dirigents (fer avortar forçosament a una dona embarassada de 7 mesos i penjar les fotos a Internet, orgies de funcionaris, polítics fashionistes,…) estan posant molta pressió a les autoritats. Són eines de fiscalització de la classe política que fa deu anys no existien. En aquest sentit les xarxes socials han pres el rol que la premsa té (tenia?) en països amb llibertat d’expressió.

Aquesta fiscalització està posant pressió també als propis mitjans de comunicació controlats pel govern. Aquests no poden passar per alt aquells assumptes que agafen volada a les XSaX, ni que sigui per intentar reconduir amb una versió oficial els fets que han generat la controvèrsia de torn. A més a més és important assenyalar – tal com remarca Evan Osnos (veure Nota 1 al final del post) – que un cop una qüestió delicada o tabú s’ha fet un lloc a dins dels mitjans de comunicació oficials és una mena de tret de sortida que assenyala que la gent al carrer en pot començar a parlar de forma més oberta.

Així doncs està per veure quines seran les fórmules del govern per intentar contrarestar els efectes de les XSaX en un futur com el que es presenta al davant, on l’economia ja no té aquella vitalitat d’anys anteriors i on encara hi ha molt de terreny perquè els més deixats de banda en el miracle econòmic xinès (la major part de la població, de fet) facin sentir la seva veu a les xarxes socials un cop s’incorporin a Internet.

Ja per acabar, tot i que no directament relacionat amb les xarxes socials (o potser sí, qui sap), un tast d’algunes de les possible reaccions futures. El govern xinès no es diferencia gaire de la resta de governs a l’hora de procurar “distreure” l’atenció dels seus ciutadans en relació a aquelles qüestions domèstiques que li resulten compromeses. Fonamentalment es tracta d’agitar el nacionalisme i fer front a les amenaces externes “tots units”⁵. Durant aquest 2012 hi ha almenys tres exemples clars d’aquesta estratègia, i probablement en el futur ni haurà de similars:

1. La campanya de 100 dies d’inspeccions per tal d’identificar estrangers en situació il·legal al país (amb visat expirat, o treballant sota un visat que no ho permet…és a dir, treballant il·legalment).
2. Durant els jocs olímpics de Londres, les reaccions – tant a la premsa com en fòrums de Internet – a tot un seguit de polèmiques generades arran dels bons resultats de la representació xinesa. Grosso modo, el to del discurs era que Occident no paeix de bon grau que Xina ho faci millor que les potencies occidentals que tradicionalment dominaven els JJ.OO. i que, en conseqüència, s’hauria orquestrat un complot per evitar que els xinesos s’emportessin el grapat de medalles que finalment es varen emportar.
3. I el tercer cas, la revifalla de les disputes territorials amb el Japó amb motiu de les illes Diaoyu (nom xinès) / Senkaku (nom japonès). El Japó és en l’imaginari col·lectiu xinès l’enemic històric, i qualsevol disputa amb ells es ven molt bé entre el públic local.

En cap cas estic qüestionant la legitimitat d’aquestes accions. Qualsevol país està en el seu dret de mirar de regular la seva immigració, defensar la seva integritat territorial o tornar-se paranoic buscant complots imaginaris esperonat per la reacció (segurament també paranoica o almenys sense aportar cap prova) d’alguns mitjans de comunicació estrangers i membres de la comunitat esportiva internacional posant en dubte la legalitat de les seves fites esportives. Només constato que resulta molt curiós el timing en què s’han produït, precisament el 2012 quan cada cop més les XSaX es fan reso de qüestions que soscaven l’autoritat del Partit Comunista i s’ha de produir un canvi generacional en el govern.

Notes

1. Sobre això trobareu informació a palades – si és que no coneixeu ja la història – , però aquí us deixo un parell de links. A mi m’agrada força el primer: un podcast amb l’Evan Osnos, el corresponsal de New Yorker a Pequín (quina veu!)

Evan Osnos i James Cassidy, New Yorker: http://www.newyorker.com/online/2012/04/23/120423on_audio_politicalscene

Jonathan Fenby, The Guardian: http://www.guardian.co.uk/theobserver/2012/jul/29/observer-profile-bo-xilai-neil-heywood?newsfeed=true

2. Jason Lim. Article Information goes mobile. Revista Agenda Nº108. Juliol 26 – Agost 8, 2012. www.agendabeijing.com.

3. Es poden consultar diferents fonts a Internet. Aquí us deixo els links de les fonts que m’han semblat més fiables:

Blog Mashable: http://mashable.com/2012/04/10/china-largest-online-population/

Reuters: http://www.reuters.com/article/2012/01/11/us-china-internet-idUSTRE80A0LD20120111

Blog Garyzhou.com: http://garyzhou.com/2012/07/19/chinas-internet-population-hits-537-million-smartphones-drive-11-percent-annual-growth/

4. Jonathan Heeter (@jonathan_heeter) escrivia en el número 102 de la revista Agenda un article molt interessant sobre els Internet-Cafés i els treballadors immigrats: The Internet Café and China’s Migrants.

I si voleu llegir més coses sobre l’assumpte dels treballadors immigrats a la Xina, aquí us deixo un altre link (ja veieu que per aquest post no s’ha reparat en mitjans!): http://factsanddetails.com/china.php?itemid=150&catid=11&subcatid=72

5. El cas xinès és tan interessant que al govern ni tan sols li fan gràcia aquelles concentracions que segueixen la seva pròpia línea. El diumenge 19 d’agost es produïren un seguit de concentracions anti-japoneses a diferents ciutats arreu de Xina amb alguns incidents violents, com a resposta a l’arribada a les illes Diaoyu/Senkaku d’activistes japonesos el dia anterior. Segons Adam Minter (@AdamMinter) aquelles manifestacions varen ser censurades a Weibo almenys durant tot el matí del diumenge (veure timeline dels tuits de l’Adam del dia 19).

Mitjanit a Pequín. Extended Cut

El número 28 de Xì lóu hútóng (戏楼胡同). El 21 d'abril de 2012 això era una casa de té, però a la velocitat amb la que s'obren i tanquen negocis no puc assegurar que a 30 d'abril encara hi sigui.

A Pequín, en una casa de té situada al número 28 de Xì lóu hútóng (戏楼胡同 o carrerò de la torre/edifici per jugar/passar-ho bé), uns dos-cents metres a l’est del Temple dels Lames. Assegut contemplo la representació de la funció dels diumenges en la vida quotidiana d’aquesta part de la ciutat.

D’una banda, al carrer, dos paletes treballant. Un agafa els totxos d’una pila i se’ls emporta en un carretó cap a l’interior d’un hutong. L’altre va tirant poals d’aigua, un sac de ciment i palades de sorra en una formigonera. Aquí en fan servir unes força més grans que les que he vist per casa nostra. Em ve el record de quan ajudava per casa al paleta que ens va fer la piscina. D’això ja deu fer uns vint anys. Quan tornava de l’institut estava súper orgullós de que m’hi deixessin treballar: fer aquella feina de grans em validava ja com un home fet i dret. En un segon pla, davant de l’entrada a un altre hutong hi ha penjada una bugada de roba que s’arrebossa amb la polsegarada que s’aixeca amb cada palada de sorra.

De l’altre costat observo el pati interior de la casa de té: quatre taules vorejades cadascuna de quatre o cinc cadires buides. A la banda sud del pati una paret per la que llisquen uns rajolins d’aigua que van a parar a una bassa amb un parell de peixots. Al costat de la bassa un arbre a les branques del qual pengen els tradicionals fanalets vermells i una gàbia amb dos periquitos. Un de verd i l’altre de color blau, beuen aigua d’uns petits bols de ceràmica blancs decorats amb motius xinesos. Juntament amb mi són els únics que consumeixen alguna cosa.

La cambrera, una noia força jove, forma part del que es podria batejar com l’escola pequinesa d’hosteleria per negocis-que-probablement-només-serveixen-per-blanquejar-diners: asseguda darrera la barra, cap cota i centrada tota la seva atenció en el seu smartphone. Em pregunto com dimonis s’ho feia aquest gremi per treballar abans de la irrupció d’aquestes maquinetes. A la terrassa qui intueixo deu ser el cuiner dorm repenjat d’una cadira. Són les quatre de la tarda i aquí només hi ha els pericos, els dos pseudo-treballadors i jo.

La bugada i el paleta de la formigonera. Els cotxes, per desgràcia, també formen part del paisatge habitual als hutongs...toquen bastant la pera.

Que n’és de fàcil aquí assegut exotitzar l’experiència de viure a Pequín . Amb una mica d’attrezzo i deixant-se emportar una mica és molt temptador posar-se místic i pensar amb tota la Història i històries que vagabundegen per aquests carrers del vell Pequín.

“El vell Pequín” ¿No és aquesta una altra fantasia que ens agrada reviure als guiris? ¿I què és, exactament, el vell Pequín? I vet aquí que així arribo, catxindena ja era hora, al que volia realment explicar en aquest post.

Un llibre corre en els darrers mesos pel cercle de la comunitat d’expatriats anglosaxons de Pequín, on es reprodueix l’ambient que es respirava a la ciutat en una època determinada. Es tracta de l’última creació – fins a la data – de Paul French, Midnight in Peking. How the murder of a young Englishwoman haunted the last days of old China.

El títol no deixa lloc a gaires sorpreses. Es tracta, tanmateix, del cas real de l’assassinat d’una jove britànica – tenia només 19 anys – a Pequín la matinada del divendres 8 de febrer de 1937. Es deia Pamela Werner i era la única filla del matrimoni format per Edward Werner, un ex-cònsol britànic, i la seva esposa Gladys Nina Ravenshaw (morta uns anys abans).

El cos de la noia es va trobar el matí d’aquell divendres de principis de febrer als peus de la Torre de la Guineu (traducció molt menys intimidadora que la versió anglesa, Fox Tower) amb evidents signes de violència. Segon explica el propi autor, atenent a les cròniques de la premsa de l’època, la notícia va sacsejar la comunitat expatriada de Pequín.

Tal i com passa avui – víctimes del meliquisme tan propi dels occidentals (Ep! Molt propi, però no exclusiu: que els xinesos, per exemple, també pateixen d’aquesta condició!) – la mort d’un guiri era molt més rellevant que la sort que poguessin córrer deu locals. Durant unes setmanes poc importà que aleshores la ciutat es trobés al fil de l’ocupació japonesa ni les atrocitats que aquests poguessin cometre: tot els espants giraven al voltant de les circumstàncies que havien envoltat l’assassinat de Pamela Werner.

El context històric no podria ser més interessant per aquells amb especial interès per la història recent xinesa des d’una perspectiva europeista. Aquell “vell Pequín” no és altre que la ciutat que assistia a les darreries del colonialisme europeu (especialment Regne Unit, França i Alemanya), tot just uns mesos abans que els japonesos es fessin amb les regnes de la mateixa.  Els esdeveniments que es succeirien en els propers anys canviarien radicalment la ciutat i el país: la desfeta del Japó a la II Guerra Mundial comportà la seva retirada de Xina, i la posterior guerra civil entre els nacionalistes del Kuomintang i els comunistes acabaria el 1949 amb l’exili a Taiwan dels primers i l’arribada al poder dels segons.

Durant els mesos precedents a l’assassinat de Pamela Werner es respirava a Pequín un clima de tensió. Feia gairebé 10 anys que el govern de Chiang Kai-shek havia traslladat la capital a Nanking, i es rumorejava que es trobaria a punt de pactar amb els japonesos la caiguda de Pequín a condició que la seva expansió no anés més enllà del riu Yangtze.

La ciutat depenia administrativament del Consell Polític Hopei-Chahar. Creat el 1935, era un intent de salvar les aparences per part del govern a Nanking, i evitar concedir total autonomia als japonesos a les províncies de Hopei (Héběi, província que rodeja la municipalitat de Pequín*) i Chahar (avui repartida en dos, Héběi i Shānxī). El Cap del Consell i els seus membres eren nomenats per l’executiu de Chiang Kai-shek, però estaven subjectes a l’aprovació dels japonesos.

En Paul als peus de la Torre de la Guineu, explicant quan, qui i cóm es va trobar el cos de Pamela Werner. Foto amb el meu Galaxy: molta galàxia però no flash.

Un món apart – tant en termes administratius com pel que fa a les condicions de vida – era el districte internacional, el Legation Quarter. Era el barri de les ambaixades, tot i que ja no es podien considerar com a tals donat que Pequín no tenia estatus de capital; de les residències del personal diplomàtic, els professionals liberals i homes de negoci; dels hotels i comerços regentats i orientats a la comunitat internacional, etc. Un entramat de carrers que constituïen, en paraules de French, “una petita Europa” connectada (o potser millor dir desconnectada) de la resta de la ciutat per vuit accessos, guardats per grans portes metàl·liques i homes armats. En definitiva, un gueto, una gàbia daurada: els xinesos només podien accedir-hi amb permisos especials o cartes de recomanació. Els europeus havien après la lliçó i no volien que es tornés a repetir una situació com la succeïda el 1900 amb el setge dels Boxers.

A grans trets, la novel·la es divideix en dues parts. La primera repassa la investigació oficial que es va portar a terme i que va concloure a finals del mes de Juny d’aquell any (les tropes japoneses entraren a la ciutat el 29 de Juliol). Aquesta investigació va donar per tancat el cas amb el següent veredicte: assassinat per una o vàries persones desconegudes. La segona part de l’obra se centra en la investigació posterior que va conduir el pare de la víctima, resistint-se a donar per tancat el cas sense que s’hagués trobat el responsable de la mort de la seva filla.

És la primera part la que més m’ha delectat com a lector – bé, menys la part de l’autòpsia,  recordo que estava al metro llegint i em vaig marejar –. En tot cas, es tracta de la part del llibre que més s’entreté a situar la trama específica en el seu context històric, i en conseqüència la que millor serveix per fantasiejar amb aquell Pequín post-dinàstic.

Al haver-se produït fora del Legation Quarter l’assassinat quedava sota la jurisdicció de la policia pequinesa. Ara bé, com que es tractava de la mort d’un ciutadà britànic i no d’un qualsevol (la filla d’un ex-cònsol de l’Imperi Britànic, fins aleshores la potència estrangera més notable a Xina) un inspector de Scotland Yard participaria de la mateixa en funcions d’observador.

En la mesura que la investigació començà a apuntar a algunes aficions no gaire confessables dels que se suposava estaven entre els membres més respectables de la comunitat internacional, s’encetaren una sèrie de interferències polítiques que juntament amb alguna negligència policial provocaren que al cap de cinc mesos es donés per tancat el cas sense que s’hagués trobat cap culpable/s.

La segona part del llibre deixa de banda els dos personatges principals que havia fet servir French per conduir la història: el coronel Han Shih-ching (cap de policia de la secció sud-est de Pequín) i l’inspector Richard Dennis, cap de policia a la concessió britànica de Tientsin, desplaçat a Pequín expressament pel cas. Així, la part més novel·lesca dóna pas a un relat a partir dels resultats de la investigació portada a terme per E.Werner, centrant-se més en els estils de vida de la comunitat estrangera, posant de relleu la seva heterogeneïtat i els vasos comunicants entre el Legation Quarter i una part de Pequín coneguda com els Badlands: no tot eren metges, banquers o diplomàtics, sinó que fora del districte també hi vivien estrangers. Aquests però, amb algunes excepcions, eren en general els més desheretats socialment (antics tsaristes escapats de la revolució a Rússia, jueus sense pàtria fugits d’Alemanya, ex-militars llicenciats d’exèrcits de les potències colonials, …) i una bona part es guanyaven la vida gràcies a tot tipus d’activitats il·lícites.

Si durant tot el llibre Paul French es mostra com un hàbil narrador, és probablement aquesta segona part la que dona més valor a la seva tasca com investigador. L’autor ha rastrejat diferents arxius i fonts fins a trobar l’evidència que E. Werner va recollir i que va enviar a diferents instàncies suplicant que el cas es reobrís. Sembla ser segons aquesta evidència que E.Werner hauria acabat descobrint els responsables de la mort de la seva filla, però per motius polítics el cas mai es va reobrir: s’apunta la pèrdua de prestigi que hauria suposat per Gran Bretanya el fet d’assenyalar com a possibles implicats en l’assassinat a membres de la seva comunitat, o a la convulsa situació política a Pequín un cop sota l’ocupació japonesa.

He sentit a dir a algunes persones que, gràcies a la recerca portada a terme, l’autor ha resolt el cas de Pamela Werner setanta cinc anys desprès que els fets tinguessin lloc. Ja he comentat que em sembla molt ressenyable el seu treball de investigació, però crec que aquesta afirmació és un pel agosarada. Fou el pare de Pamela qui, buscant allò que la justícia no li va saber donar – o alguns dels seus compatriotes li van negar -, aconseguí identificar els més que probables responsables de l’assassinat de la seva filla. Sí que és mèrit de l’autor recuperar aquesta història completament oblidada i treure’n a la llum detalls inèdits fins avui.

El llibre està escrit amb força gràcia i qui s’ho proposi se’l podrà beure en un parell de nits. Això sí, encara no disponible en català ni castellà. Dissenyat per enganxar al lector, és un producte molt ben acabat. A més, la seva lectura es pot complementar amb informació addicional a la pàgina web que l’editorial del mateix ha preparat. Potser la part més interessant és la del mapa de Pequín amb els diferents escenaris on es produïren els fets més destacats d’aquesta història.

Haig de reconèixer que el fet de ser estranger i residir a Pequín foren una motivació addicional per fer-me amb el llibre, i potser això també resulta en una sobrevaloració del mateix víctima d’aquell romanticisme que comentava al principi del post. També vaig tenir l’ocasió de participar en una ruta nocturna pels diferents escenaris de la història, guiada pel propi autor que va ser molt i molt interessant.

En primer pla, lo llibre: disseny de la coberta per l'edició australiana. En segon pla, la taula del meu escriptori: disseny de Ikea

Sí que vull però fer una petita crítica. Bé, de fet és la segona tenint en compte la que abans comentava sobre el tema de l’autoria en la resolució del cas. No es tracta directament tampoc d’una crítica al llibre en sí mateix. El que no veig gaire clar és que s’utilitzi com a argument de promoció el “fer justícia” a Pamela Werner.

Midnight in Peking és, en essència, un producte d’entreteniment. Un bon producte d’entreteniment. A partir d’uns fets determinats i uns personatges específics l’autor ens situa en un Pequín en una època molt interessant (repeteixo, des del punt de vista d’un guiri que hi viu…desconec si als xinesos els importa o no tres pepinus) i aporta informació desconeguda fins la data. Fins aquí tot perfecte. ¿Però “fer justícia” a Pamela Werner?

Si d’una banda fer justícia vol dir honrar la memòria de la jove portant a la llum els motius i els possibles culpables del seu assassinat crec que el llibre, per sí mateix, ja és un acte de justícia. No cal pas que jo me’l compri per fer-li més justícia. Si, de l’altra banda, fer justícia vol dir donar difusió als esdeveniments que tingueren lloc aquell hivern de 1937 i que la gent sàpiga què va passar realment, doncs també estem d’acord. Però, de bell nou, que s’hagi de passar per caixa per “fer justícia”…

Com a lector em sentiria molt més valorat si l’editorial i/o l’autor a l’hora de dirigir-se a mi com a consumidor empressin uns altres arguments de venda: per exemple, que la producció d’un treball com Midnight in Peking requereix d’uns recursos considerables. Estic segur que es pot trobar alguna fórmula més emocional (ergo, més marquetiniana) per traslladar un argument d’aquest tipus. Però si us plau, que no em convidin pas a “fer justícia” que jo ja tinc prous mals de cap.

Deixant aquestes crítiques a banda, la lectura de Midnight in Peking m’ha resultat força agradable. L’únic remordiment, que aquest fruir hagi estat a costa de la pobra Pamela Werner, avui convertida ja en un personatge literari i, ben aviat, també televisiu.

I és que els drets de la novel·la han estat adquirits recentment per adaptar-la a la tele. Entre els motius que n’han despertat l’interès dels productors s’ha apuntat el recent assassinat d’un home de negocis anglès a Xina i la implicació en el cas de la dona de Bo Xilai, un alt membre del partit comunista que havia sonat com a possible membre del comitè permanent del politburó (ni més ni menys que la cúpula última del poder polític en aquest país: nou membres, entre els que s’inclou el càrrec de president del país, i que es renoven cada deu anys…ahí es ná!).

Tota la polseguerada que ha aixecat aquest cas i tots aquests draps bruts del partit comunista que surten a la llum em porten a buscar per la finestra al paleta que va abocant sorra a la formigonera i aquella bogada que es va empolsinant.

Que n’és de curiós anar enfilant pensaments i que gairebé sense voler et portin al mateix punt de partida. Igual que posar-se a nadar a la platja i que la corrent et porti de bell nou a la riba. En el primer cas t’envaeix una certa sensació de satisfacció doncs penses que t’ha quedat una cosa rodona, ben lligada. En el segon cas, en canvi, se’t posa cara de tonto per totes aquelles braçades llançades a l’aigua totalment en va. I em pregunto ¿Quina d’aquestes dues emocions té menys sentit?

*Les municipalitats són ciutats que depenen directament del Govern central, amb un status igual al de les províncies.

Els monstres de Pequín

Aquest post és la versió completa i traduïda al català de l’original en anglès, publicat al bloc del festival literari del Bookworm amb motiu de la participació al mateix de l’Albert Sánchez Piñol el passat mes de març:

Farà uns quatre o cinc anys que vaig llegir per primer cop Pell Freda, de l’Albert Sánchez Piñol. D’aquella primera lectura només recordo la sensació d’haver-me trobat amb una novel·la absorbent, i un cert mal cos generat per l’estranya naturalesa de la història.

Quan em varen demanar d’escriure sobre les diferents emocions i sensacions que el llibre em va provocar vaig sentir que l’havia de tornar a llegir si volia fer una feina honesta, donat que era incapaç de recuperar-les, bé per oblidades bé per enterrades.

Només començar a llegir no vaig poder evitar sentir una certa sensació de pèrdua i de traïció. Traïció perquè el que tenia a les meves mans era l’edició anglesa, en contraposició amb la versió original en català. Amb la capacitat per llegir Pell Freda en les mateixes exactes paraules amb les que l’autor la va escriure, acostar-m’hi en un altre idioma em va semblar gairebé un pecat.

De esquerra a dreta: Aqustín Alepuz, Albert Sánchez, Carol Birch i Jenny Niven

Per la mateixa raó idiomàtica  també vaig experimentar una sensació de pèrdua. Segons anava passant pàgines m’anava capficant en allò que m’estava perdent, més que no pas amb el que estava llegint. Potser només és una il·lusió, però tinc la impressió que per molt retorçades que siguin les subtileses del català amb les que juga l’autor sóc capaç de seguir-les. En canvi, amb la versió anglesa m’estava perdent petits detalls no per la qualitat del treball del traductor sinó per la meva incapacitat de portar el meu anglès al nivell del de la traducció.

Deixant de banda tota la qüestió idiomàtica, una altre cosa que em va copsar durant aquesta segona lectura és com vaig arribar a establir certes connexions entre la situació del personatge i la meva. No va passar pas la primera vegada. Tal vegada llavors les meves circumstàncies eren diferents i per tant era impossible que arribés al mateix tipus de connexions. O potser el fet de llegir el llibre per escriure aquest post va condicionar la meva aproximació a la novel·la per tal de treure’n alguna semblança entre el personatge i jo mateix.

A la Pell Freda el protagonista escull una plaça d’oficial observador climatològic en una petita illa perduda enmig del no res. A l’illa només hi ha una persona per fer-li companyia: el faroner, un individu que s’ha tornat boig aparentment amb motiu del temps que porta en total solitud en aquell racó de món. Tanmateix, el personatge principal no triga en adonar-se que potser hi ha una explicació més versemblant per la bogeria del seu veí: gairebé cada nit hordes d’estranyes criatures amfíbies ataquen l’illa amb la clara intenció d’assassinar-los a tots dos. En resum: és un relat amb monstres.

Aquelles criatures redueixen l’existència dels dos protagonistes a l’illa a l’estat més bàsic de qualsevol espècie: la supervivència. Mentre lluiten per les seves vides perden tota traça de la seva humanitat. Si el faroner és – aparentment – un ser totalment irracional des de bon començament, el protagonista principal experimenta el seu particular descens als inferns de la bogeria. Si restarà allà o tornarà al cel del seny i la raó us ho deixo a vosaltres per que ho descobriu.

És en el procés d’agafar consciència i readaptar-se a les noves condicions de l’entorn on em sento més en simbiosi amb el protagonista. Tots dos acabem d’encetar noves vides: ell a l’illa, jo a Pequín. Els dos experimentem la desorientació que provoca un món nou i desconegut que s’obre davant nosaltres més ràpidament que la nostra capacitat per gestionar aquest canvi. ¿Què resta de nosaltres quan se’ns treu tot el que ens ha anat conformant com a persones? La llar, la família, els amics de tota la vida, els llocs que solíem freqüentar o fins i tot els objectes quotidians amb els que hem acabat desenvolupat un lligam emocional (un cotxe, una col·lecció de llibres o de  pel·lícules, …). Desproveïts de tots ells ¿realment som com ens pensem que som? L’Albert Sánchez Piñol posa al seu protagonista en aquesta situació.

¿¿Nesquick de maduixa?? I per aquest preu? Ok, on és la càmera oculta?

Tot i que no tant reals, també vaig fer front als meus monstres particulars quan vaig arribar a Pequín. M’imagino que són més o menys els mateixos per qualsevol que vingui a Xina per primer cop. A la barrera idiomàtica i les diferències culturals se n’hi afegeixen d’altres més específics de Pequín: pol·lució, el temps que cal per anar d’un lloc a un altre, educació vial, provar de comprar menjar “com el de casa” sense arruïnar-se, etc. Monstres amb els que no us penso avorrir, doncs si viviu a Pequín segurament n’haureu sentit a parlar tantes vegades que ja no us fan gaire por. No cal dir que, per la meva banda, encara m’haig d’acostumar a conviure amb ells i probablement seguiran voltant a prop meu. De vegades fins i tot no em deixen dormir gaire.

Aquests monstres de Pequín, tot i no requerir tanta atenció com els que es troba l’observador climatològic a la novel·la, sí que consumeixen certa energia. Petites coses que a casa donava per garantides aquí requereixen un gran esforç a fi de poder-les gaudir. Sovint això passa factura en el meu estat anímic. I aquí és on em trobo també en certa manera lluitant per la meva supervivència, tot i que en un context menys dramàtic que el de la novel·la.

Se’m va passar pel cap que potser la Pell Freda fou el resultat d’una mala experiència de l’Albert Sánchez Piñol desprès d’un estiu a Formentera: petita, amb forma de L, amb fars i amb la seva espècie autòctona de rèptil: la sargantana Pitiüsa (Podarcis pityusensis). Havent decidit passar allí les vacances amb la seva família però irritat per la plaga de turistes que cada any se la carreguen una mica més, no és impensable que l’escriptor decidís transmutar-los en els monstres de la seva novel·la. Després d’observar-los estirats durant hores i hores al sol de les platges de l’illa tal i com fan les sargantanes la transició sembla lògica, natural fins i tot.

Sense fotos, no hi ha menjar (Nota de la Mengfei Chen, editora del bloc: aprèn el valor de 这个 zhè gè)

I quan penso en les diferents “connexions” que faig entre la ficció de la Pell Freda i el meu món real, me n’adono que tant és el que l’autor tingués al cap en el moment d’escriure la novel·la. Un cop els llibres són a les mans dels lectors aquells en certa manera ja no pertanyen als seus autors. Ja no en tenen el control, i cada lector interpretarà o entendrà les històries a la seva manera. No sóc un escriptor, però això em sona gairebé com un acte de traïció comès pels propis llibres envers els seus autors. I com que imagino que molts escriptors consideraran els seus llibres com les seves criatures, aquesta traïció en certa manera és la més monstruosa que un es pot imaginar.

I aquestes són les tres coses de les que volia escriure: pèrdua, traïció i criatures monstruoses. Presents al llibre de l’Albert Sánchez, no em deixa de sorprendre quan sovint hom se les ensopega a la vida diària.

News, nius, news

Adaptació

El xinès no és fàcil

Fa dies que provo de realitzar una anàlisi sobre la personalitat de la noia-adolescent-dona pequinesa. Aquesta anàlisi es deriva del plantejament d’un problema més general: la necessitat d’establir estratègies viables de desenvolupament de la meva capacitat d’expressió en relació a l’idioma local. Per aprendre xino, vaja.

Una possible estratègia – la clàssica – era la de les acadèmies de xinès: vaig preparar un excel amb els diferents horaris de les classes, el nombre d’hores, els preus totals, els preus per hora i la possible volatilitat del tipus de canvi remembers-euro en un escenari temporal de 10 mesos tenint en compte les pressions per l’apreciació del yuan i les tensions a la UE amb motiu de la crisi financera i institucional que amenacen l’euro (bé, això últim no és veritat però hauria estat súper guapu). Em va portar força estona: molta recerca per Internet, algunes trucades de telèfon, visites a acadèmies i consultes a coneguts que porten més temps a la ciutat i que ja han passat una situació similar. El temps invertit, tot i que profitós, no va generar un output suficient com per parir un post amb una mica de suquet. Així que en un sol paràgraf, aquest, donarem per tancada aquesta primera via.

La segona estratègia – més utilitarista – consistia en buscar-se un rollete amb una noia d’aquí confiant que el contacte habitual amb un membre de la comunitat local  m’ajudé­s a potenciar la meva capacitat discursiva en mandarí. És evident que aquesta segona estratègia planteja algunes qüestions ètiques. Per sort al cole vaig triar religió. Això em va permetre saltar-me la part moral sense cap mena de remordiment ni càrrec de consciència (i fins i tot diria que lliure de tota culpa, amen amen).

Però per aquesta segona estratègia no n’hi havia prou amb un excel (no sé ni com m’ho hauria fet per muntar-lo). Calia un petit projecte de recerca adhoc que adrecés la qüestió. En aquest post em proposo a descriure la metodologia i conclusions d’aquesta recerca.

Amb l'avenç tecnològic s'han anat desenvolupant dispositius més compactes i versàtils. Aquesta noia tanmateix incorpora un complement que neutralitza alguns d'aquests avenços

Haig de dir ja – si algú es vol estalviar la lectura del que resta – que les conclusions que exposaré no tenen cap mena de validesa. Qui s’hagi dedicat algun cop a la investigació de mercats s’adonarà que el meu plantejament de la qüestió ja és de partida incomplet: no he estat capaç d’identificar a priori el target del meu estudi. Encertar el gènere era, en la majoria dels casos, una tasca senzilla però estimar-ne l’edat era força complicat atesa la metodologia escollida: observació directa i entrevistes en profunditat amb expats. Hauria calgut un estudi previ, una breu recerca exploratòria per tal d’identificar una mostra vàlida per la segona fase de l’estudi, la més descriptiva i analítica.

La falta de pressupost, la manca de rigorositat i – ja ho he comentat abans – l’absència de qualsevol tipus d’ètica de l’autor d’aquest estudi (inclosa la professional) em van portar a saltar-me tota la fase exploratòria gràcies a un petit artifici: vaig redefinir el target objecte d’estudi de manera que fos una mica més genèric, la noia-adolescent-dona pequinesa. Això a priori pot semblar una mica estrany, però en el fons passa cada dia a qualsevol empresa de investigació de mercats. La responsabilitat d’aquest comportament és compartida entre el client i l’agència. El primer no veu la necessitat de la fase exploratòria – molts cops per raons econòmiques – i l’institut, per poder executar almenys una part del projecte, presenta al client una sèrie de supòsits i assumpcions que no sempre són encertats però que es donen com a vàlids i serveixen com a punt de partida de l’estudi que finalment es realitzarà. En resum, com el client no vol pagar aquesta exploratòria l’institut busca quatre merdes per Internet  i/o va a veure què s’ha fet de similar en el passat per altres clients que més o menys es pugui aprofitar. Tot això és el que es coneix com “anàlisi de fonts secundàries”.

Però tornem a la qüestió de fons. He esmentat abans la metodologia emprada per recollir informació: l’observació directa i una sèrie d’entrevistes personals. Exposaré ara amb més detall els resultats del treball de camp.

L’observació directa l’he portada a terme durant els darrers dos mesos: pel carrer, pel supermercat, als cafès, als bars, a l’autobús, al metro, als centres comercials. Vaig descartar escenes de l’àmbit privat (com els lavabos públics, dins de les cases,…) més que per manca de rigorositat – aquest cop sí – per evitar problemes amb les autoritats. Aquesta gent és comunista, però no gilipolles.

Si ens centrem únicament en el vestir – sempre és més probable veure la gent vestida que no pas despullada – diria que a primer cop d’ull, la noia-adolescent-dona pequinesa és xarona (hortera) del cagar. Aquí potser sí que fora més encertat limitar-se únicament a les adolescents (una aproximació per inferir-ne més o menys l’edat, em vaig donar compte, fou observar les seves parelles masculines). Deia doncs que l’adolescent pequinesa és una hortera. Però només a primer cop d’ull. Si s’afina una mica més la vista s’observarà que…bé, efectivament, són horteres del cagar. T’ho agafis per on t’ho agafis.

Orelles de panda, de dimoniet, de ratolí o de ren coronen els seus caparrons replicant una mica l’estil dels comiats de soltera de les guiris als que el turisme lowcost ja ens ha acostumat a Catalunya. Les ulleres de pasta de 42 polzades – tipus hostessa del Undostres – també són molt populars: tant se val que no en necessitis, es porten sense vidres. Aquesta mena de look és del més habitual. Una cosa que per mi únicament seria digerible al caliu i la intimitat en que hom celebra jocs sexuals amb la seva parella i només quan el grau d’excitació és tal que fins i tot la visió d’una T-10 acariciant-li les zones erògenes et sembla sexy (amb lo cares que van!!).

Però ai, si només fos això! Bufandes, barrets de llana, guants, sabates, bosses de mà, fundes de mòbil…tots d’una manera o altra reprodueixen el gust pels peluixos d’aquesta gent. Hi ha una tendència a infantilitzar tots aquests complements que certament m’esborrona. El seu gust estètic se m’escapa i en la meva ment d’occidental de poble inadaptat al medi només sé fer-ne una lectura que em porta cap a les perversions més profundes (i de ben segur que imaginàries) d’aquesta cultura juvenil tant estranya.

Anant una mica més enllà de l’epidermis de tot plegat, l’observació directa també m’ha permès copsar una sèrie de comportaments. Constato que (elles) són sovint donades a actituds infantils envers les seves parelles: generalment nanos joves amb cara de tòfol. Escenes com fugir pel carrer, corrent ridículament amb passes curtes amb el seu xicot corrent darrera; o bé ficar-se a plorar com una criatura – posant morros – mentre la seva parella l’abraça per provar de consolar-la; o en una variació més sofisticada de l’anterior, colpejar i donar puntades, plorar, abraçar-se, tornar a separar-se i començar de nou: cops, puntades de peu, plors,…Tot plegat, força lamentable als ulls d’algú no avesat a aquestes coses.

Pel que he pogut investigar aquesta mena de comportament – capritxós, infantil,… de malcriat fins i tot – és una mena d’art de la manipulació conegut com sajiao (撒娇). El caràcter jiao (娇) vol dir delicat, una connotació indicada pel primer radical (女, dona). I sa (撒) es podria traduir com propagar-se o disseminar-se…Tot i que no és fàcil trobar un mot en català al que es pugui traduir aquesta expressió xinesa, crec que és força intuïtiu  el significat que resulta de la combinació dels dos termes (sa i jiao). Aparentment només algú que és tendre i delicat – qualitats que apliquen a una dona, a una criatura,…– pot fer sajiao. Que ho faci un home en públic comportaria la pèrdua de cara (dignitat, prestigi).

I amb el sajiao donaria per tancades les meves reflexions pel que fa a la part d’observació. Anem per les entrevistes en profunditat: aquestes s’han conduït amb la mateixa manca de cura que la resta del procés. Bàsicament es tracta de converses que he pogut tenir amb algunes persones en un ambient distés (prenent un cafè, una copa,…): ni tan sols els vaig informar que els estava entrevistant pel meu projecte de recerca. En la meva defensa haig de dir que aleshores jo tampoc era conscient que en aquell moment estava fent cap recerca de res.

Un altre exemple de l'estil pequinès en el vestir ¿Triomfaria això per les nostres latituds?

Les meves amigues expats m’avisen: sortir amb una noia xinesa és, relativament, fàcil. Segons m’expliquen solen pretendre una certa atracció cap a tu i només cal una cita perquè et declarin el seu amor incondicional, però en el fons busquen o bé algú amb qui millorar el seu anglès o bé l’expectativa d’una vida més acomodada i/o una via de sortida cap a l’estranger . Aquesta informació no l’he poguda contrastar de primera mà – almenys fins avui –, però no cal oblidar que tot aquest post es deriva de considerar una possible relació amb una xinesa per aprendre xino.  O sigui que per interessat, un servidor!

El que sí vaig poder constatar és un cert ressentiment de les expats envers les xineses. Pel que em va semblar les consideren una mena de competència deslleial a l’hora de lligar. Atès que els nois xinesos no solen ser molt decidits a l’hora de flirtejar amb estrangeres, les que estan per aquí solteres s’han de centrar amb els expats (cal afegir a més que els nois xinesos són, en la meva opinió,…força simpàtics). Però els expats (nois) sembla ser que ens veiem força atrets per les xineses: a més a més del component exòtic probablement s’hi ha de sumar – segons em comenten les meves amigues – la seva aparent submissió  en comparació amb la dona occidental, més emancipada i amb més caràcter que la xinesa. Es coneix com a febre groga la tendència dels occidentals a emparellar-se amb un/a local, però com que les parelles més habituals són expat ell i xinesa ella el terme aplica més als nois si ens ho mirem des de la banda occidental. Sigui com sigui, no és el primer exemple d’un mercat que els xinesos (les xineses en aquest cas) rebenten amb polítiques comercials agressives.

Però com que aquest post no va pas de lligar amb xineses més enllà que com estratègia per aprendre xinés calia parlar amb algú que hagi tingut alguna relació per tal de poder avaluar els costos – emocionals – de posar-se en mans d’una pequinesa. Malauradament no conec a ningú que alhora estigui casat amb una xinesa i amb qui tingui prou confiança per discutir sobre aquests temes. Sí que he pogut parlar amb alguns nois que durant un temps han sortit amb xineses. Segons em varen comentar es varen arribar a sentir força ofegats per tanta magarrufa (p.ex. ella s’ajup per lligar una sabata descordada mentre passegen pel carrer, o s’aixeca per eixugar-li la suor de la front enmig d’un sopar en un restaurant) i/o un elevat sentit de la possessió (moltes trucades i a qualsevol hora del dia, gelosia, desconfiança en general,…).

Conclusió: tot i els biaixos i les mancances de la meva investigació – que ja he exposat de forma clarament i repetida en el decurs del post – de moment aparcarem la via del ligoteo amb finalitats purament didàctiques.

Ara bé, si se m’acosta una pequinesa amb orelles de conillet, guants de llana amb la cara del Doraemon brodada al dors, fent-me morritos de malcriada alhora que amb un anglès matusser em diu “fes-t’ho com vulguis però vull que m’esborris la HelloKitty de les calces” aleshores no negaré que s’haurà guanyat la meva atenció i que haurà revitalitzat, entre d’altres coses, el meu interès per la llengua xinesa.

Febre groga

Una presa de pel

Que poc a poc em vaig integrant al nou entorn m’ho demostro amb grans passes endavant com la següent: per fi m’he atrevit a canviar la melmelada de maduixa Hero (32,5 remembers, uns 3,8 euros aprox.) per una melmelada xina (12,8 remembers, 1,50 euros) Yihaaa!!! I ja us he explicat algun cop que la melmelada forma part del meu petit kit de la felicitat! (ara només haig de trobar un substitutiu pel formatge fos Philadelphia, que també calça un preu queticagues)

Ja fa gairebé dos mesos i mig que sóc aquí i aquest cap de setmana és Nadal així que m’he vist abocat a anar una mica més enllà en aquest procés d’adaptació: tocava tallar-se els cabells. Bufff!! Quina mandra! No pel fet de tallar-se’ls en si, sinó per tenir que trobar algun barber que em generés certa confiança; també per la barrera idiomàtica: a veure com collons li explico que “només arreglar”. Però no ho podia demorar més: les pintes que portava feien honor, ara sí, a les paraules que la meva mare em dedica “carinyosament” cada cop que em veu: “caraaaay fiet! amb sa barbassa que dus i aquesta cabeiera no m’estranya que no te donguin feina!” Un amor!

Així les coses m’he carregat de valor i he sortit al carrer a la recerca d’un barber xino. Al principi havia pensat d’agafar el 758 –  és la única línia d’autobús que domino, fet que em fa més procliu a agafar-la sense que realment importi gaire si cal o no – i arribar-me fins a Sanlitun. Aquesta és una de les zones de Pequín més equipades amb serveis pels occidentals (i amb uns preus abusius siguis d’on siguis). La inseguretat ens porta a fer aquestes coses: el barri on visc és molt xulo i tal i qual, però els negocis que hi ha per allà són una mica xungos…I alguna perruqueria que havia vist no em va inspirar gaire confiança en el seu moment.

Com havia d’anar a treure calerons – Bank of Beijing, bastant satisfet amb ells per cert – he començat a caminar Andingmen Nei Dajie  avall fins a arribar a Jiadakao Dong Dajie. Engrescat per la passejada he decidit donar un tomb per Gulou Dong Dajie i no he trigat a topar-me amb “Every Day, Hair Studio”. No feia mala fila: apanyadet i coquetu, a fora un cartell m’indica que un hair cut em costarà 80 remembers (uns 9 euros). Segur que és un preu que pels xinos del barri deu ser una estafa, però a mi ja m’està bé! El lloc es veu prou cofoi com per merèixer un mica de confiança.

Entro a dins i el local és una perruqueria estil rococó: recarregada de quadres, miralls, plantes i objectes decoratius de dubtós gust (en la meva opinió, es clar). Les parets estan folrades amb un paper que dibuixa unes plantes enfiladisses. Al sostre un llum estil classicot – d’aranya se’n diuen? – amb una mena de collarets de perles que van donant voltes sobre les diferents bombetes.

Dic que vull un haircut. La noia no m’entén. Em passa un cartellet – és el quadre de preus que havia vist fora, en una mida més gestionable -. Assenyalo amb el dit “hair cut” i, seguint un costum que he adquirit, ressegueixo la línia fins que el dit es situa sobre el preu i torno a dir “hair cut” tot assegurant-me que la noia mira com assenyalo el preu.

Un cop ens hem entès m’ofereixen una cadira. Em guarden la motxilla i la jaqueta. Són molt amables. Busco la Interviu de torn, però sembla que a les barberies de Xina no n’hi ha. Tampoc veig cap altre revista amb pits a la portada. Una llàstima i un punt més en contra de les diferències culturals. O potser s’ho guarden pel darrer moment, amb allò del final feliç.

Em serveixen un got d’aigua calenta amb un tall de llimona, i un plat amb uns talls de fruita. No es que compensi lo de la Interviu però és un detall macu! Malauradament no tinc temps de gaudir-lo. Un xino que s’amaga sota unes ulleres i una màscara de quiròfan m’indica que el segueixi. M’asseuen – literalment – per rentar-me els cabells. Tot just m’havia dutxat abans de sortir de casa amb la mateixa inusual cura amb la que em netejo les dents quan vaig al dentista, però no m’he volgut fer el remolón. Sento com l’aigua calenteta comença a regalimar front avall, cap a les orelles i el clatell. Estupendu! Els batejos també haurien de ser així, amb aigua calenteta: segur que les criatures no plorarien tant! Després ve un petit massatge capil·lar.  Tanco els ulls i em deixo fer. Quan estava a punt d’experimentar la meva primera erecció amb la participació d’un tercer a Xina la cosa s’ha acabat. Millor, hauria estat una estadística per oblidar en un país on 2500 anys d’Història em contemplen.

M’asseuen ara ja sí per tallar-me els cabells. Ha canviat el perruquer. El d’ara ja no porta ni ulleres ni màscara. Ho prefereixo així: veient-li la cara no hi ha més risc de possibles tremperes. Em diu no sé què. Com que sóc molt perspicaç dedueixo que m’ha dit alguna cosa com: “¿I què, com ho farem avui?”. Li demano un segon: trec el meu telèfon i-n-t-e-l-.-l-i-g-e-n-t i li ensenyo un parell de fotos. Sóc jo mateix a l’estil Scarlett Johansson davant d’un mirall fent-me fotos de perfil i del clatell. Me les vaig fer després del darrer tall de cabells a Barcelona, en prevenció de les meves dificultats comunicatives en un context barber-xino-que-no-parla-anglès–vs-client-que-parla-anglès-,-català-,-castellà-i-una-mica-de-francès-però-ni-papa-de-xino. Lo típic vaja!

Els meus cabells semblen tenir el mateix sisè sentit que les rates d’un vaixell que fa aigües i en lectura profètica del futur que se’m presenta ja fa temps que han decidit a abandonar el seu hoste. Això s’observa de forma més evident a la coroneta i les meves entrades. A Barcelona sempre li deia al barber que em tallés curtet el cabell però que mirés de no fer que aquelles clapes lluïssin massa (la quadratura del cercle). Sorprenentment el meu nou barber xino sembla tenir una gran sensibilitat per aquestes zones tant vinculades a la meva autoestima. Les tisores s’hi passegen sigil·losament, la pinta és com una mena d’aixada que busca revifar una terra erma i els petits massatges que em dona amb els dits són com la pluja als conreus. Estic una mica desconcertat: no m’esperava tanta comprensió pilosa.

Sabia que a Xina no trobaria Klorane a la quinina, però mai a la vida hauria pensat que em debatria entre Jackie Chan i Jet Li per la salut del meu cabell! Sorpresas te da la vida!

També m’ha sorprès molt que no hagi fet servir la maquineta: tan sols per afaitar-me el clatell i arreglar-me una mica les patilles. A Barcelona, el meu barber de sempre ho hauria enllestit en tres o quatre passades i llestos. I no em queixo: ja estava acostumat, i el resultat final era satisfactori. Però el barber xino, tot i ser un nano jove, segueix una mena de rituals en conjunció amb les seves tisores i la pinta. Gesticula, citiclic-citiclac, dona unes passes enrere, tomba el cap d’un costat a l’altre, s’acosta de bell nou colzes en alt i tornem-hi, citiclic-citiclac…i així passa una mitja hora ben bona ¿Reflex d’una societat construïda en base a l’apreciació del valor de la simbologia, dels rituals? ¿O un altre palla mental de les meves?

En acabat m’ensenya els resultats. Em poso les ulleres i veig que és molt més que satisfactori. I pel clatell, sorpresa: fins i tot sembla que tingui més cabells a la coroneta. Estic al·lucinant! Pago, dono les gràcies (xie xie!) – una de les quatre paraules en xino que sé dir – i surto d’allà ben content.

No només he trobat pel barri i a la primera un barber que m’agrada, sinó que començo a pensar que aquest any que arriba serà de fet un bon any. No sé per quant de temps ho pensaré. Sóc més aviat donat a la queixa i el plany, les opcions més còmodes, i en mi això té molt mèrit donat que mai he estat una persona gaire pràctica. Tant mateix, ara sortint del barber estic ben content de poder sentir com el vent i l’aire de Pequín em gelen les orelles nues.

Bon Nadal a tots!!

Autors prohibits

Mala llet

Divendres, deu de la nit. Havia quedat per sopar amb la SH, però a mitja tarda m’ha enviat un missatge per dir-me que al final no vindria. Motiu: no es trobava gaire bé i preferia quedar-se a casa per reposar en lloc d’arriscar-se a posar-se malalta. Humm…potser la perspectiva de veure’s amb mi per sopar l’hi ha fet agafar febre…tot és possible. En fi, un altre dia doncs (o no)! Com que jo també estic cansat he preferit marxar cap a casa, en lloc de provar de reenganxar-me a algun altre pla.

He decidit que em faré un got de llet calenteta amb Cola Cao i em fotré un DVD estupendu (planasu!). Mad Men, les quatre temporades per menys de 20 euros!! Fantàstic! I Don Draper té més classe que James Bond! Em foto el pijama – conjunt samarreta barata del Decathlon, de cotó, i uns pantalons curts hippiosos que em vaig comprar a Cambodja l’any passat, no sé de quin material estan fets però suposo que d’alguna cosa força inflamable – . Baixo a la cuina, obro i la nevera i…Uuups: no hi ha llet! I jo ja m’havia fet a la idea.

Em canvio, em torno a ficar toooota la roba. M’abrigo bé.  A fora la temperatura és de -3  graus psicològics…i dic psicològics perquè m’ho invento: fa molt  fred! Els guants North Face que em vaig comprar al mercat de Yashow són Gore Tex (jajaja!) però deixen passar la rasca igual que si fossin les faldilles d’una col·legiala que no s’ha ficat calces. M’acosto al colmado que queda tot just a sota de casa. No té llet. Vaja capullo. Tant de tabac i tanta merda, podria fer lloc per una mica de llet no? Passo al següent: aquest només té el format minitetrabic per emportar…com els sucs de fruita que em posava la meva mare a la bossa per esmorzar quan anava a l’escola. Gesticulo que allò és massa petit – la meva comunicació amb els xinesos es limita a això, gestos i ganyotes –. Ell em diu no sé què, li dic que no l’entenc, i ell em segueix parlant (potser ell també m’està dient que no m’enten). Entrem en una mena de bucle pervers que no em porta enlloc.  Surto d’allí ja una mica emprenyat. No vull comprar dos o tres minitetrabics…vull comprar un litre de llet que vingui en un únic recipient, cony!

Caminant sense sentit a la recerca de llet! Quina gentada avui pel barri!

Començo a caminar sense una direcció clara, a l’aventura. Greu error! Creuo Andingmen Inner Street i enfilo pel carrer que porta al Temple de Confuci. Jun jun chen chen fun fun zi zi. “Deixeu que el que governa governi com hauria de fer-ho; que el ministre administri com es suposa que hauria d’administrar; que el pare actuï com un pare ho faria,  i que el fill actuï com un fill ho faria”. Molt rebé, però de llet ni rastre! Tots els colmados que visito tenen pràcticament la mateixa oferta, i en el millor dels casos els minitretabrics de “Pure milk” que havia vist abans al costat de casa. Em resisteixo a comprar-los: porto tres quarts d’hores donant voltes i no he invertit aquest temps per acabar tal i com estava al principi. Sé que en un trencall del carrer haig d’anar a parar a una botiga de guiris: la Boulangerie Française! Allí hi ha cornflakes de Kellogs, pasta Barilla, melmelada Hero, i lleeeeet!!! Un paradís, vaja! Dono voltes i voltes i no la trobo.

Al carrer fa fred. Veig gent que enfila cap als bars de la zona, com el Hot Cat Club al Hutong Fangjia. Riuen i van a la recerca d’alcohol. Jo ja fa una estona que porto un bon emprenyament a sobre, i continuo amb la meva recerca d’un puto bric d’un litre de llet (¿l’alcohol fa la felicitat, la llet no?).

L'àvia de la Fabada Asturiana en versió local. No sé què tinc entre les mans, però no és llet!!

Com que m’estic pelant de fred dono la batalla per perduda: no sé quan temps fa que estic rodant com un pollastre escapçat pels hutongs dels voltants de casa ¿Una hora?¿Una hora i quart? Torno cap a casa i compro tres minitetrabics de llet al tio de sota de casa, el segon que havia visitat. Enfilo cap a l’apartament i marco la clau d’entrada en el porter automàtic. Meeeec! No s’obre. He marcat malament. Tornem’hi. Meeec! Carambes, un altre cop. Repetimos: 0000#4507#0000. Meeec! 0000#4507#0000. Meeec! 0000#4507#0000. Meeec! Cagon la puta!! 0000#4507#0000. Meeec! Provo amb la clau: no gira, ergo no obre! Jodeeeer! 0000#4507#0000. Meeec! Truco al compi de pis. No m’agafa. Cabró. Començo a donar puntades a la porta! Em cago en tot i en els botiguers del barri (la racionalitat ja no regeix dintre del meu cervell: és divendres a la nit, no tinc plan, estic al carrer i tinc fred). Se’m trenca la nansa de la bossa de plàstic i em cauen a terra els (mini)tetrabrics. Per sort – a la fi – no es trenquen. No deuen haver estat fabricats aquí. La bossa sí. M’ajupo per recollir-los i m’adono que la sèquia que van obrir ahir pel matí a l’entrada de l’edifici ja no hi és, ni tampoc el munt de sorra ni els sacs de ciment. Collons! Valgui que són ràpids…però tant? D’aquesta manera tant tonta m’adono que he estat intentant obrir la porta d’un edifici que no és el meu. Desavantatges dels compounds: tots els edificis dintre del recinte són pastats, mala sort pels despistats i els borratxos. Arreplego els (mini)tetrabrics i me’ls quedo a la mà. Miro a banda i banda, instintivament, buscant si algú ha vist la meva performance d’aquests darrers cinc minuts. Ningú. Perfecte. Sense testimonis és com si no hagués passat res.

Camino sigil·losament deu metres més i, ara sí, em planto davant casa meva. La sèquia també continua allà. Marco la clau: Tchaaak! S’obre a la primera.

Decideixo donar-me una dutxa calenteta i relaxant…i mentre el meu cervell es va regirant per tornar a lloc reflexiono. Curiós com quant surts de polleguera tot sembla que deixi de funcionar. Perds la noció de l’espai, et tornes (més) maldestre, (més) burro i la mala sort s’encapritxa de tu. Una mena d’estranya conjunció dels astres que fa que tot al teu entorn es torni inintel·ligible pel teu cervell i que per molt que t’hi capfiquis no puguis prendre cap decisió encertada.

Ja dutxat i més tranquil baixo a la cuina i em faig el got de llet amb Cola Cao. Una victòria parcial. Masses energies invertides per tant poc premi. Pequín m’està agradant – tot i que no ho sembli -: té moltes coses per oferir i moltes altres que hauré d’anar descobrint. Però quan penso en el que m’ha costat aconseguir una cosa tan aparentment estúpida com trobar un bric de llet pel meu barri aleshores em pregunto: ¿És això al que es refereix la gent quant diu que Pequín serà dur? Haig de pensar que sí. Suposo que s’ha d’anar fent un balanç considerant d’una banda el que t’aporta la ciutat i de l’altra les coses que et van erosionant. Algunes d’aquestes últimes són certament futileses, nimietats…com el cas de la llet. Però al cap i a la fi es tracta de cosetes que abans donava per garantides i ara la seva absència es fa sentir com una mena de retrocés, de marxa enrere.

Em fico al llit i al tancar el llum la bombeta fa un pet i es fon. Caram! Em pensava que ja havia fet les paus amb el món! ¿Es tracta d’un senyal per indicar que en el fons la polèmica encara no s’ha tancat? ¿Que tal vegada la llet no era la veritable qüestió de fons? No vull pensar-hi més. Em limito a abraçar el coixí i intento dormir una mica. És divendres a la nit i és tard.