Una de les coses que trobo més interessants com a guiri és l’escena xinesa en l’àmbit de Internet i, més concretament, de les xarxes socials a Xina (XSaX) i com aquestes es complementen i/o confronten amb els mitjans de informació tradicionals.
Parlem, breument, de la censura. El govern xinès no se n’amaga i és un dels pocs que la promou obertament com una de les formules vàlides per tal de preservar “l’estabilitat i l’ordre social”. Les formes de censura més habituals a Internet a Xina són:
- Accions preventives, evitant l’accés a certes pàgines web i prohibir la recerca d’algunes paraules en cercadors xinesos. Com a guiri no estic familiaritzat amb pàgines o sites xinesos tancats a l’accés públic. Sí que he experimentat la falta d’accés a xarxes socials tipus Twitter o Facebook. Tot el que sigui Google tampoc va gaire bé: no hi ha accés a Youtube, Google mail ara va, ara no va,….La major part dels mitjans de comunicació estrangers són accessibles per Internet (The New Yorker, CNN, The Economist, Foreign Policy, Wall Street Journal, l’Ara, Diario de Ibiza, etc.) a no ser que temporalment es limiti l’accés si hi ha algun contingut que els censors considerin sensible (p.ex. el cas de Bloomberg el mes de Juny passat).
- De manera més reactiva, amonestacions a usuaris de microblogs per “reeducar-los” si toquen algun tema que es consideri delicat, eliminació de posts, tancament de comptes de microblogs o tancaments de pàgines webs (cas de Utopia), o suspendre les recerques d’algunes paraules de manera temporal.
Per qualsevol persona a Xina que es pugui permetre gastar-se entre 0 i 30 euros al trimestre en una connexió VPN el tema de l’accés als continguts de Internet i les aplicacions en xarxa desenvolupades en altres països no és cap problema. Només hi ha dues limitacions: tenir accés a un proveïdor local de Internet (evidentment) i l’idioma. Saltar-se el Gran Tallafocs Xinès (adaptació pròpia al català de la fórmula anglesa Chinese Great Firewall) és fàcil, fàcil.
Però personalment el que més em fascina és l’esfera més específica de les XSaX i la seva convivència amb altres mitjans de informació.
Pels internautes les xarxes socials suposen la possibilitat de produir i compartir informació. Això és vàlid per qualsevol racó del món amb connexió a Internet. Però el cas xinès resulta particularment interessant doncs la informació als mitjans tradicionals es troba en gran mesura encara controlada per l’Estat (o com vulgueu anomenar-lo: govern central/governs regionals/ el Partit/ les autoritats/ les administracions/…)
A les XSaX, contràriament al que jo pensava quan vaig arribar, es pot ser crític amb tot, incloent els polítics, els militars o el govern. Hi ha per suposat els grans tabús (les tres T’s: Tiananmen, Taiwan, Tibet) però a partir d’aquí el marge és força generós.
Els censors no busquen suprimir totes les veus crítiques o comentaris sensibles vessats en contra dels governants. No ho deuen deixar passar per gust, sinó perquè cal avançar i canviar de prioritats. Identificar, revisar i censurar cadascun dels comentaris crítics a les XSaX abans de que s’escampin de forma viral no només deu ser una tasca gegantina, fins i tot per un estat com el xinès, sinó que a més és impossible. Com exemple l’affaire Bo Xilai.
Fa uns mesos es va destapar l’escàndol Bo Xilai (l’assumpte encara cueja, però aquest no és l’objecte d’aquest post1). En aquell moment alcalde de Chongquing i possible candidat al comitè permanent del Politburó que es renovarà el proper octubre (9 membres, renovables cada 10 anys), el passat mes d’abril fou apartat de “la cursa electoral” sense cap tipus d’explicació oficial. La xarxa es va emplenar de rumors i quan el govern es va adonar que no tenia prou mans per tapar-los es va veure obligat – una setmana després – a emetre un comunicat amb els eufemismes propis del règim per dir que Bo Xilai havia estat apartat del seu càrrec i que la seva dona estava sent investigada en relació a la seva possible implicació en la mort d’un ciutadà britànic lligat als negocis familiars del matrimoni.
El cas Bo Xilai il·lustra com pocs la impossibilitat de controlar Internet a Xina per molts esforços que s’hi dediquin: aquí es parla de 30.000 persones contractades per dedicar-se a monitoritzar Internet i de desenvolupaments de software amb costos astronòmics.
Mao Zedong – ¿es pot fer un post sobre Xina i no parlar d’ell? sí, però avui no me’n salvo – utilitzava la metàfora dels chopsticks per escampar l’esperit revolucionari. Un parell de chopsticks es poden trencar fàcilment amb les mans. Ara bé, si n’agafes una dotzena la cosa es complica. Avui la prioritat del govern/estat/partit/etc. és mantenir l’estabilitat social. Mantenir els chopsticks separats.
¿Quina és doncs és la principal prioritat dels censors? Evitar l’associacionisme que comporta el fet que els individus puguin crear i compartir notícies a les XSaX. Evitar la creació de plataformes de discussió, l’organització en col·lectius que busquin assolir uns objectius comuns (quan aquests no vagin alineats amb els de les autoritats) o qualsevol cosa que pugui “escalfar” els ànims de la població. Aquests són els tipus de continguts que es busca censurar (com exemple, el link al cas de Utopia que presentava més a dalt).
Els reptes que suposen les XSaX no faran sino augmentar en els propers anys
Xina és líder en la producció mundial de smartphones de baix-segment. Els fabricants xinesos estant oferint aparells equipats amb Android per un preu d’uns 1000 ¥ (uns 130€): Baidu Yi, ZTE Fury, Hauwei IDEOS, o Xiomi Phone2. La penetració de Internet a Xina està entorn al 39,9%3 i es compten un total de 388,3 milions d’usuaris d’Internet mòbil. Encara hi ha doncs força recorregut per sumar internautes, i és aquest un dels indicadors que permet qualificar a Xina com un país en vies de desenvolupament (objecte d’un altre post serien els contrastos xinesos: segons on posem l’accent Xina presenta registres molt diferents, alguns propis de països desenvolupats, altres de països en vies de desenvolupament).
Des de les reformes econòmiques de finals dels anys setanta fins avui es calcula aproximadament en 200 milions el nombre de treballadors immigrats de les zones rurals a les urbanes. Aquest any el percentatge de població urbana a Xina ha superat per primer cop al percentatge de població rural, i hi ha qui pensa que el procés d’urbanització té encara un recorregut de 20 anys per endavant.
Aquesta població immigrada, i la que està per venir, és el target domèstic d’aquells nous smartphones que comentava. Bé sigui per motius aspiracionals – consum mimètic envers la resta de la població urbana però amb productes adaptats a les seves possibilitats econòmiques -, bé sigui per la necessitat de mantenir un fil de comunicació amb la família que s’ha quedat a les zones rurals, aquests smartphones representen la manera més pràctica que té aquesta població per accedir a Internet4.
A mesura que incrementi la penetració de Internet a Xina – la única direcció possible és cap avall en l’escala d’ingressos – el que està per veure és quin tipus de contingut es generarà i es compartirà. Sobretot si es té en compte que aquests treballadors (el proper esglaó en la conquesta de nous internautes) gairebé no gaudeixen de drets i que les seves condicions d’habitatge, de treball, o d’accés a serveis d’educació i sanitat són molt precàries (per dir-ho en un to optimista). L’accés a les xarxes socials pot servir no només per ajudar-los a agafar consciència de la seva situació (si és que ja no ho són, cosa que dono gairebé per certa) sinó també per ajudar-los a organitzar-se i exigir un millor repartiment de la riquesa generada a Xina, tot afegint més pressió al govern.
Les notícies econòmiques que es maneguen aquests darrers mesos a la premsa (xinesa i occidental) no són gaire optimistes pel que fa a l’evolució de l’economia (naturalment, comparant-ho amb l’evolució de les darreres dècades a la pròpia Xina, perquè si la comparació es fa envers les economies de la UE i els EEUU doncs Xina guanya per golejada).
La reduïda classe mitjana, ben acomodada, no té cap interès en qüestionar les polítiques del govern ni la seva autoritat. I tampoc, ni molt menys, cap intenció de cedir en els seus privilegis en favor de polítiques socials que afavoreixin a altres grups (habitants de les zones rurals i treballadors immigrats a les ciutats). Només si l’economia s’acabés refredant i, en conseqüència, aquest segment de la societat comencés a tenir problemes per accedir a vivenda, comprar cotxes, o els seus fills no poguessin accedir a feina un cop finalitzada la universitat aleshores també començarien a demanar explicacions. I a Xina només hi ha un actor polític a qui exigir responsabilitats.
¿Què representen les xarxes socials a Xina?
Si fos capaç de donar una resposta acurada i totalment original a aquesta qüestió segurament ara estaria monetitzant aquestes línies. Lamentablement (per mi) aquest no és el cas. Però com que aquest és el meu blog i escric del que em dona la gana, doncs no costa res fer provar-ho.
Des de la banda dels usuaris les xarxes socials representen accés a un tipus de informació a la que seria molt difícil que poguessin accedir d’altre manera, fonamentalment perquè aquesta informació mai veuria la llum si depengés només dels mitjans de comunicació controlats per l’estat.
Segon, els usuaris al crear i compartir contingut sobre aspectes referits a temes mediambientals, escàndols de corrupció (de bell nou em refereixo al cas de Bo Xilai), disputes per motius de terra o gran varietat de temes que tenen en comú irritar a la població i lluir les vergonyes dels dirigents (fer avortar forçosament a una dona embarassada de 7 mesos i penjar les fotos a Internet, orgies de funcionaris, polítics fashionistes,…) estan posant molta pressió a les autoritats. Són eines de fiscalització de la classe política que fa deu anys no existien. En aquest sentit les xarxes socials han pres el rol que la premsa té (tenia?) en països amb llibertat d’expressió.
Aquesta fiscalització està posant pressió també als propis mitjans de comunicació controlats pel govern. Aquests no poden passar per alt aquells assumptes que agafen volada a les XSaX, ni que sigui per intentar reconduir amb una versió oficial els fets que han generat la controvèrsia de torn. A més a més és important assenyalar – tal com remarca Evan Osnos (veure Nota 1 al final del post) – que un cop una qüestió delicada o tabú s’ha fet un lloc a dins dels mitjans de comunicació oficials és una mena de tret de sortida que assenyala que la gent al carrer en pot començar a parlar de forma més oberta.
Així doncs està per veure quines seran les fórmules del govern per intentar contrarestar els efectes de les XSaX en un futur com el que es presenta al davant, on l’economia ja no té aquella vitalitat d’anys anteriors i on encara hi ha molt de terreny perquè els més deixats de banda en el miracle econòmic xinès (la major part de la població, de fet) facin sentir la seva veu a les xarxes socials un cop s’incorporin a Internet.
Ja per acabar, tot i que no directament relacionat amb les xarxes socials (o potser sí, qui sap), un tast d’algunes de les possible reaccions futures. El govern xinès no es diferencia gaire de la resta de governs a l’hora de procurar “distreure” l’atenció dels seus ciutadans en relació a aquelles qüestions domèstiques que li resulten compromeses. Fonamentalment es tracta d’agitar el nacionalisme i fer front a les amenaces externes “tots units”5. Durant aquest 2012 hi ha almenys tres exemples clars d’aquesta estratègia, i probablement en el futur ni haurà de similars:
- La campanya de 100 dies d’inspeccions per tal d’identificar estrangers en situació il·legal al país (amb visat expirat, o treballant sota un visat que no ho permet…és a dir, treballant il·legalment).
- Durant els jocs olímpics de Londres, les reaccions – tant a la premsa com en fòrums de Internet – a tot un seguit de polèmiques generades arran dels bons resultats de la representació xinesa. Grosso modo, el to del discurs era que Occident no paeix de bon grau que Xina ho faci millor que les potencies occidentals que tradicionalment dominaven els JJ.OO. i que, en conseqüència, s’hauria orquestrat un complot per evitar que els xinesos s’emportessin el grapat de medalles que finalment es varen emportar.
- I el tercer cas, la revifalla de les disputes territorials amb el Japó amb motiu de les illes Diaoyu (nom xinès) / Senkaku (nom japonès). El Japó és en l’imaginari col·lectiu xinès l’enemic històric, i qualsevol disputa amb ells es ven molt bé entre el públic local.
En cap cas estic qüestionant la legitimitat d’aquestes accions. Qualsevol país està en el seu dret de mirar de regular la seva immigració, defensar la seva integritat territorial o tornar-se paranoic buscant complots imaginaris esperonat per la reacció (segurament també paranoica o almenys sense aportar cap prova) d’alguns mitjans de comunicació estrangers i membres de la comunitat esportiva internacional posant en dubte la legalitat de les seves fites esportives. Només constato que resulta molt curiós el timing en què s’han produït, precisament el 2012 quan cada cop més les XSaX es fan reso de qüestions que soscaven l’autoritat del Partit Comunista i s’ha de produir un canvi generacional en el govern.
Notes
1. Sobre això trobareu informació a palades – si és que no coneixeu ja la història – , però aquí us deixo un parell de links. A mi m’agrada força el primer: un podcast amb l’Evan Osnos, el corresponsal de New Yorker a Pequín (quina veu!)
Evan Osnos i James Cassidy, New Yorker: http://www.newyorker.com/online/2012/04/23/120423on_audio_politicalscene
Jonathan Fenby, The Guardian: http://www.guardian.co.uk/theobserver/2012/jul/29/observer-profile-bo-xilai-neil-heywood?newsfeed=true
2. Jason Lim. Article Information goes mobile. Revista Agenda Nº108. Juliol 26 – Agost 8, 2012. www.agendabeijing.com.
3. Es poden consultar diferents fonts a Internet. Aquí us deixo els links de les fonts que m’han semblat més fiables:
Blog Mashable: http://mashable.com/2012/04/10/china-largest-online-population/
Reuters: http://www.reuters.com/article/2012/01/11/us-china-internet-idUSTRE80A0LD20120111
Blog Garyzhou.com: http://garyzhou.com/2012/07/19/chinas-internet-population-hits-537-million-smartphones-drive-11-percent-annual-growth/
4. Jonathan Heeter (@jonathan_heeter) escrivia en el número 102 de la revista Agenda un article molt interessant sobre els Internet-Cafés i els treballadors immigrats: The Internet Café and China’s Migrants.
I si voleu llegir més coses sobre l’assumpte dels treballadors immigrats a la Xina, aquí us deixo un altre link (ja veieu que per aquest post no s’ha reparat en mitjans!): http://factsanddetails.com/china.php?itemid=150&catid=11&subcatid=72
5. El cas xinès és tan interessant que al govern ni tan sols li fan gràcia aquelles concentracions que segueixen la seva pròpia línea. El diumenge 19 d’agost es produïren un seguit de concentracions anti-japoneses a diferents ciutats arreu de Xina amb alguns incidents violents, com a resposta a l’arribada a les illes Diaoyu/Senkaku d’activistes japonesos el dia anterior. Segons Adam Minter (@AdamMinter) aquelles manifestacions varen ser censurades a Weibo almenys durant tot el matí del diumenge (veure timeline dels tuits de l’Adam del dia 19).
vaixellsdepaper 