A la recerca de la feina perduda

La societat guiresa

Fa un mes que estic vivint a la Xina. Afirmació que amaga alhora una pregunta: què vol dir això exactament? En aquest estadi tan primerenc se’m fa certament difícil donar una resposta clara. Només quatre reflexions que haurien de servir, sinó més, per fer lluir una mica el bloc…que tinc tant abandonat ara que precisament hauria de bullir amb tot d’històries interessants.

Menjo coses que no sé anomenar però que m’agraden (com a mínim tenen bon gust); al supermercat puc passar-me una hora intentant esbrinar si estic comprant suavitzant o detergent, o si el que tinc a les mans és una ampolla de llet fresca o iogurt líquid;  em desplaço en bicicleta– ara que el temps encara ho permet – i estic descomptant els dies fins que me la robin (bé, en això potser no hi ha gaire diferència entre Barcelona i Pequín); visc en un apartament amb vistes als Hutongs(potser el que més m’ha agradat de la ciutat fins ara) i fins i tot he obert un compte bancari en una entitat local. Tinc dificultats per accedir a continguts de Internet, i els diumenges ja no puc comprar l’ARA o La Vanguardia i anar a fer el vermut amb els amics de Barcelona. Aquests són només alguns detalls que em confirmen que efectivament estic a Xina.

Mmmmm...no acaba de ser exactament el mateix!

Com ja us deveu imaginar– no sóc el primer que us explica experiències similars – no és pas el mateix ser-hi que viure-hi. Estic a Pequín, sí, però ben bé podria estar a Pokón com el senyor aquell tant exaltat de l’APM i no hi hauria gaire diferència.

Em passo el dia parlant en anglès (de vegades també en castellà i català, o fins i tot una mica de francès). Potser només un deu per cent dels meus interlocutors són xinesos. La resta, guiris com jo. No deixa de ser una dada curiosa tenint en compte que, segons les dades del Banc Mundial, hi viuen uns 1.300 milions de xinesos aquí a la Xina.

Les meves interaccions amb xinesos es limiten a dos tipus de personatges que represento força bé i sense esforç: el guiri empanat, amb taxistes, cambrers i venedors de mercadillos com a públic més habitual; i l’expat que no parla ni fava de xinès alhora que intenta portar una vida normal: la policia, el quiosquer, la noia del banc o el lampista que ve a donar la calefacció al pis són la meva audiència principal.

He fet servir la paraula expat per il·lustrar el segon personatge, però a mi m’agrada més guiri de totes totes. Un guiri una mica peculiar doncs no estic de vacances i segueixo més o menys uns horaris imposats per una feina i unes rutines encara en formació a les quals el guiri de sandàlia no està sotmès. Però guiri al cap i a la fi.

Bicis en estat de suspensió!

Observo igualment que molta gent que he conegut i que porta un temps considerable a Pequín– quatre, cinc, vuit anys, etc. – continua igualment compartint la major part del seu temps de treball i d’oci amb altres guiris. ¿És aquest un senyal d’indiferència envers la societat xinesa, una manca de voluntat d’integrar-se en la societat que t’acull? ¿Una mostra de les dificultats per vèncer la barrera idiomàtica? O en últim terme, ¿una mena d’efecte mirall de la indiferència amb la que els xinesos acullen tot el que és occidental quan això es refereix al terreny de les relacions humanes? Hi ha un clar sentit aspiracional en les maneres, hàbits i gustos del xinès urbanita: per constatar-ho n’hi ha prou per donar-se un vol per Sanlitun o Lido, dues àrees de la ciutat on els xinesos benestants fan gal·la del seu poder adquisitiu (associat sempre a productes, hàbits i usos occidentals). No cal ser un expert en afers xinesos per constatar això: qualsevol ho pot veure.

Potser el que em resulta més complicat, fins a la data, és fer-me una impressió del que passa al meu voltant en relació amb tot el que te a veure amb xina i els xinesos, sense que ningú hagi de venir-me a dir això és així per aquest motiu, o per aquest altre. Que un mateix no pugui fer-se una idea aproximada del que passa en el seu entorn més proper sinó és amb l’ajuda d’alguna persona que porti més temps i t’ho xiuxiuegi a l’orella és tal vegada la cosa que més m’està costant. Ve a ser una mena de viure en diferit. ¿Podria ser aquest un motiu pel qual molts guiris sembli que desconnectin d’aquesta realitat paral·lela – la xinesa – i es dediquin amb més força a cultivar les seves relacions socials en un entorn més tancat – la societat guiresa – basada en uns codis més comprensibles?

I si és així, ¿cóm identificar els guiris-pont? Aquells que han aconseguit traspassar la barrera que separa els dos móns (xinés i guirés) i es mouen de l’un a l’altre amb certa fluïdesa. Dipositaris i administradors d’un coneixement que transmeten segons conveniència als seus amics guiris, i aquests alhora a la resta de guiris de la comunitat local, i així en un efecte xarxa fins arribar als nouvinguts com jo que, tant bon punt tinguem l’ocasió d’escriure als de casa, aprofitarem per marcar-nos algun punt (“Ah! I sabíeu que aquí la gent es pensa que la pol·lució és boira?” o “Els lloguers que paguen els xinesos són més barats que els que paguem els occidentals pel mateix pis”), sense necessitat ni oportunitat de contrastar-ho de primera mà.

Li comentava això mateix a un advocat francès que vaig conèixer l’altre dia en un sopar del taller de teatre d’improvisació en francès al que em vaig apuntar (i al que per cert no hi vaig quasi mai). Li explicava com tot plegat era la única cosa que realment m’emprenyava de Pekín, això d’aprendre dels xinesos per boca dels altres. “Tranquil” em va dir “tot això passarà a un segon pla quan arribi el fred. A partir de llavors, aquest serà el teu principal motiu de preocupació”. I després va afegir en un perfecte espanyol “te vas a cagaaaar!!”. Varem riure i ens vam acomiadar.

Quan tornava cap a casa però de sobte vaig pensar com a les meves palles mentals – tan meditades i profundes – ell s’hi va girar parlant-me senzillament del temps. I aleshores em vaig prometre no donar més la pallissa a ningú més amb aquest tema.  Una d’aquelles promeses tan fàcils de fer:  les que desprès no compleixes.

No amb el meu willie!

En temps de canícula resulta molt fàcil deixar-se arrossegar pel pas feixuc de les hores, i més a l’agost quan solem disposar de més temps lliure. Un bon llibre, anar a la platja, sortir a prendre alguna cosa amb els amics al vespre o anar a algun concert dels molts que s’organitzen a l’estiu són només algunes de les opcions disponibles per combatre les hores.

Llegint un article publicat fa uns dies a l’Ara vaig tenir coneixement d’una nova xarxa de contactes a Espanya: Second Love. Es tracta d’una pàgina adreçada a persones que tenen parella però que busquen una relació ocasional fora, ja sigui per fugir de la monotonia que imposa la vida en comú o bé pel morbo de tornar a sentir-se desitjat. És una pàgina molt similar a AshleyMadison.com, sorgida a Toronto i des d’on s’ha anat estenent arreu del món amb notable èxit: sobretot aquí a Espanya, on la seva taxa de creixement és la més accentuada que ha experimentat fins ara la companyia, segons s’ha publicat.

No cal recórrer als affaires que es publiquen en forma d’escàndols a la premsa rosa per tenir consciència que les infidelitats són el pa de cada dia: qualsevol sopar de Nadal a la feina, les convencions d’empresa o les confessions més íntimes d’alguna amistat són només alguns exemples de proximitat de com aquesta habita entre nosaltres. Internet no ha inventat res, sinó que ho fa tot una mica més senzill: proporciona certa immediatesa i amplia el ventall de candidats.

Les infidelitats es passegen amb tota naturalitat entre nosaltres, no cal acudir als diaris o a la premsa rosa buscant escàndols. Font: http://bit.ly/pDjRjV

Víctima de l’apatia estiuenca que us comentava al principi, vaig decidir fer un petit experiment amb Second Love. Vaig obrir-hi dos perfils. El primer, el d’un home casat, de 34 anys, alt, complexió normal, que li agrada cuidar-se i amb estudis universitaris. El segon, pràcticament calcat però en comptes de ser un home em vaig fer passar per una dona. A tots dos si fa no fa la mateixa declaració de intencions: “amb les idees clares, estic aquí per explorar noves possibilitats”.

Donat que es tracta d’una xarxa on la gent – en principi – ja es troba en parella, no són gens habituals les fotografies, així que per atreure interessats es depèn fonamentalment del que s’expliqui al perfil: interessos, gustos, aficions, a què estem oberts,…. Així doncs amb dos perfils altament similars, i sense fotos pel mig, vaig pensar que el tràfic que generés cadascun d’ells seria un bon indicador del nivell de demanda per cada costat.

I els resultats varen confirmar el que marca el més elemental sentit comú: la majoria de membres enregistrats a la pàgina són del gènere masculí. Sembla doncs que el tema de la monogàmia se’ns fa més feixuga als Jordis que a les Montses.

Com a home en tres dies he rebut una només una visita; com a dona vint-i-set!! És a dir, com a dona he atret 27 vegades més que com a home. O si ho preferiu, 0,04 dones per home.

Vaig fer també dues recerques de resultats: (1)homes/(2) dones, residents a Catalunya (l’aplicació no permet baixar a nivell de província, ni ciutat…un error que de ben segur corregiran quan agafin massa crítica, però que de moment no ho fan per poder escalfar les…expectatives dels usuaris), d’edats compreses entre els 28 i els 50 anys (¿Què passa? ¿No em negareu que corren pel món homes/dones madurs/es ben atractiu/ves amb qui no ens importaria una bona rebolcada?), i que busquessin una relació amb algú del gènere oposat. Aquí les dones tornen a estar de sort: poden triar entre 2.360 candidats (aprox.). Mentrestant aquests 2.360 homes tenen la possibilitat de contactar amb 180 dones meravelloses (aprox.). Això és, si la calculadora no m’enganya, unes 0,08 dones per home. O uns 13,12 homes per dona.

Naturalment, aquests resultats han estat força colpidors a nivell personal i ja us podeu  pensar com se m’ha quedat el cos (mai millor dit). Com a home he atret de mitjana menys dones que el que marquen les xifres generals (0,04 versus 0,08). En canvi com a dona, puc estar molt orgullosa del meu perfil: he atret a 27 homenots fets i drets, molt per sobre dels 13,12 que surten com a mitjana.

¿S’imposava tal vegada una reflexió en relació a un possible canvi de sexe? Quan ja estava començant a ponderar seriosament la possibilitat de prescindir de la titola i trucar a la família per comunicar la nova, de sobte em va arribar una fiblada de pensament vitalitzadora, una mena d’erecció del meu cervell (del gran, no del petit). No es tractava pas que jo fos una dona atrapada en un cos d’home. No, aquells resultats amagaven una veritat més profunda i, per tant, més universal: no només hi ha més homes que dones a la recerca d’unes banyes per la seva parella, sinó que els primers són molt més actius a l’hora de practicar aquesta activitat d’alt risc emocional.

Eva ja s'ensumava que li aniria millor fora del paradís. Font: http://bit.ly/rpSOjM

Que les estadístiques les afavoreixen és quelcom que la primera dona de totes ja sabia. Eva li va donar a provar la poma a Adam perquè Déu els expulsés del paradís. Ella ja sabia que més enllà de la travessa del desert, a Babilònia, hi trobaria un noi que valgués la pena, molt millor que no pas aquell tòfol que Déu li havia encasquetat. Sí, sabia que més enllà del paradís els nombres li eren més favorables: la relació 1-a-1 del Edèn no li donava gaires opcions.

Una altra de les particularitats de Second Love és que un cop t’has donat d’alta i definit el teu perfil, qualsevol cosa que vulguis fer comporta pagar. Naturalment aquesta pobre gent no ho fa pas per altruisme tot això, sinó que els motius són molt més prosaics. Si vols enviar un missatge, has de pagar. Si vols enviar una picadeta d’ull també has de pagar. Si vols afegir un contacte a la llista de favorits, has de passar per caixa. Senyores i senyors, show me the money!!

I com que són molt murris aquests senyors(es) de Second Love, resulta que a les poques hores d’inscriure’s les dones reben un correu on se les felicita per haver resultat escollides per una subscripció trimestral gratuïta. Quina sort! I caram quina casualitat també. En total 74,95€ per la patilla, l’equivalent a Internet d’aquell clàssic de tota la vida: “elles entren gratis”.

Com a home em vaig sentir indignat per no poder gaudir de les mateixes condicions, i per tenir que pagar si volia assaborir les mels del flirteig (el mínim són 29,95€, el preu d’una subscripció mensual). Com a dona he rebut cinc missatges, i dues picadetes d’ull, tots d’usuaris diferents. És a dir set individus que han pagat un bons calerons per intentar lligar amb un paio. I haig de dir que desprès de llegir-los l’emprenyament inicial se’m va passar. Per escriure les bajanades que veig que escrivim ja em sembla bé que ens facin pagar. Donat que no volia ser cruel i perquè suposo que en el fons no soc gaire diferent, no he contestat a ningú. Bé, menteixo, només a un. Però va ser pel seu bé: li vaig fer notar que amb aquelles faltes d’ortografia no podria interessar mai a cap dona que valgués la pena. Millor que li digui jo que no pas una dona, oi? La propera vegada segur que ho farà bé i, gràcies al meu consell, no estarà llançant els seus diners a les escombraries d’una forma tan directa.

A més a més, per morbo, vaig fer una tercera recerca – des del meu perfil de dona – buscant a altres dones interessades en relacions amb el mateix gènere. La meva sorpresa va ser quan vaig anar a parar a perfils que suposadament eren de dones: quan llegies apartats on el contingut no està predefinit per una taula del menú sinó que és el propi usuari el que escriu el que vol (p.ex. “sobre mi” o “aficions”) era ben evident que qui escrivia era un home.

És a dir, la picaresca arribava a tal punt que alguns dels potencials infidels optaven per enregistrar-se com a dones (el gènere és l’únic tret del perfil que no és possible modificar un cop obert el compte) per tal de disposar, imagino, de la capacitat d’enviar missatges sense haver de pagar. I tot això obligant a les dones a un exercici de paranoia tal que tot plegat és per tornar-se boig (sense comptar qui voldria sortir amb algú tan garrepa que es canvia de gènere per no pagar). Així, dones que busquen relacions amb homes reben correus de dones que, en el fons, són homes. I dones que, buscant relacions amb altres dones, van a parar a perfils de dones que en el fons són d’homes. Si a més se li sumem individus  com jo que no tenint altre cosa a fer amb el seu temps lliure es dediquen a inventar-se perfils falsos… Buffff! Quin desgavell!! Aquests senyors(es) de Second Love s’ho haurien de fer mirar, perquè dona tot l’efecte que tenen muntat un bon sidral.

Quan penso en el prototip de passerell no puc evitar pensar amb el personatge de "N'hi ha que neixen estrellats". Font: http://bit.ly/pb9Mba

I això sense oblidar que hi ha uns quants passerells –homes evidentment- que estan pagant per aquest servei. En definitiva, els senyors(es) de Second Love – jo crec que de fet són tot senyores, molt més intel·ligents que els homes –  prenen avantatge d’una altra veritat universal: el camí més curt cap a les nostres butxaques (les dels homes) és a través de l’estimulació dels nostre veritable centre de control, aprofitant que aquest es troba just al costat d’aquelles. Amb anglès potser queda més pinxo: the best way to get to our wallet, it’s through our willie.

Per mi això del Second Love no és més que un invent d’unes Montses molt emprenyades amb la promiscuïtat de les seves parelles o ex-parelles i que, en comptes d’optar pel tradicional ull per ull – o com a complement addicional al mateix –, han optat per muntar tot això per venjar-se de tots els infidels del món (i no parlo pas de religió). Qui sap si, després d’escurar-los les butxaques, optaran per fer públics els correus electrònics. Seria ben divertit.

O potser m’equivoco, i només es tracta d’uns Jordis àvids de fer negoci a partir de les pulsions sexuals d’altres Jordis, perquè els primers es puguin pagar infidelitats reals amb el mercadeig de les il·lusòries. Si aquest és el cas jo els hi diria als de Second Love que, almenys per aquest cop, no amb el meu willie!

Trekking

Va treure el seu smartphone de la butxaca del pantaló. El seu dit índex va començar a passejar sobre la pantalla seguint una ruta que ja s’havia convertit en habitual.

L’excursió començava, després de desbloquejar el terminal, obrint la bústia del seu correu personal. Aquest era un tram força ràpid, que recorria sense gaires contemplacions atès que molts cops els nous correus no eren més que spam. Un privalia, un letsbonus, un rumbo.es, o actualitzacions d’algun perfil de linkedin,… porqueria. Feia temps que el correu electrònic havia deixat de ser refugi de comunicacions, i només donava cabuda a enviaments automàtics. No s’atrevia a marcar-los tots com spam: encara guardava l’esperança de rebre aquella oferta irresistible realment adreçada a les seves necessitats. Tant difícil resultava segmentar les bases de dades de clients per enviar comunicacions que aportessin valor? Semblava increïble que amb l’amplitud de mitjans disponibles per fer-ho, les companyies encara optessin per fer un ús indiscriminat dels mailings. No havia perdut encara la fe i esperava aquell missatge que l’elevaria al cim de la societat informacional, on cada consumidor era adreçat de forma totalment personalitzada per les seves companyies preferides, les relacions es construïen de igual a igual i s’establien veritables diàlegs entre ells.

El dit sortia a passejar, tot seguint una ruta més o menys definida

Feia poc havia encarregat unes targes de visita a Vistaprint, i allò va ser com obrir la caixa dels trons. Cada dia rebia un email amb una promoció “pels nostres clients VIP”. Li agafaven nàusees només de pensar que alguna persona en aquella companyia havia cregut que allò era una bona estratègia. Els correus eren molt molestos però es negava a bloquejar-los donat que gaudia molt del fet d’eliminar-los dia rere dia sense tan sols ni obrir-los. Sovint havia vist a Infojobs ofertes d’aquella empresa, buscant gent per encarregar-se de la seva plataforma comercial. Li feia molta gràcia la descripció que la companyia feia d’ella mateixa als seus anuncis, com si es tractés d’una empresa que fos la hòstia i un lloc súper cool per anar-hi a treballar, quan en realitat devia ser una merda d’empresa i de feina.

A qui se li acut torturar constantment els clients amb ofertes estúpides fins a provocar l’avorriment i el fàstic més extrems? Li agafaven ganes d’adreçar-se personalment a les oficines i cridar ben fort que eren uns pesats, uns mediocres i uns inútils… Cagar-se sobre la taula del director general, deixant el seu teclat tot ben empastifat: “miri, això és el que en penso dels seus correus”. Naturalment, no ho faria mai allò però fruïa amb la possibilitat que molts clients fastiguejats es personessin algun dia a les oficines i s’hi caguessin per tot. A veure com s’anunciarien després a Infojobs.

El repàs al correu havia estat curt però intens: les pulsacions havien pujat a cent gràcies a Vistaprint. Era el moment d’obrir el facebook. Aquí sempre s’hi entretenia una mica més: tafanejava de dalt a avall els comentaris, les fotos, els links, i els canvis d’estat de les persones que havia agregat/l’havien agregat a la xarxa social. Aquestes no havien de ser necessàriament “amigues”. De fet facebook havia devaluat en certa manera el concepte d’amistat. Un amic allí s’havia de traduir al món real com a conegut o contacte. Havia provat de fer neteja diverses vegades del seu compte, eliminant persones amb les que no guardava gairebé cap relació, però en continuava mantenint algunes només per interès. En general, però, la del facebook era una passejada interessant. Continuava sent una bona eina per estar una mica al cas del que feien els amics – que d’amics de debò també n’hi havia allí -, bàsicament per veure què els preocupava, on eren, què llegien, amb qui estaven, quina música els agradava, què els havia cridat l’atenció de les coses que passaven al seu voltant,…

Aproximadament deu minuts després de passejar pel facebook, li arribava el torn al twitter. Si el primer es pot dir que feia més aviat baixada – servia per mantenir-se en contacte de manera informal amb amics i coneguts – el twitter era com anar muntanya amunt. Aquest últim li servia per estar informat del que passava al món – millor dit, a la part del món que per ell era rellevant – tot seguint la gent que professionalment li interessava: bloggers, periodistes o altres líders d’opinió, experts en comunicació, gurus dels camps de coneixement que li atreien, etcètera. Naturalment que hi tenia amics a twitter, però bàsicament l’ús que en feia d’aquesta plataforma li servia per créixer i desenvolupar-se professionalment. Per un ús més lúdic ja hi havia el facebook.

Amb twitter l’excursió es podia perllongar fins a l’avorriment. El timeline era infinit, i les petites càpsules de informació amb contingut enllaçat cap a blogs o notícies feien que la travessa agafés camins insospitats. Eren els pros i contres de la hipertextualitat, que no segueix un patró de linealitat.

L’excursió s’acabava bé per avorriment, bé perquè el metro tocava a l’estació d’arribada o bé perquè la persona a qui esperava per prendre un cafè a una terrassa tot just arribava.

Tanmateix, no trigaria a tornar a repetir el mateix procés. El dit tornaria a sortir a passejar, i repetiria aquell pelegrinatge diversos cops durant el dia. Una mena de ritual que li generava una estranya sensació de buit. No sabia com descriure-la, però era molt semblant a la mateixa que experimentava a casa quan s’aixecava del sofà, es dirigia a la cuina arrossegant els peus, obria la nevera i desprès de repassar amb ulls mandrosos buscant no se sap ben bé què feia un badall, es rascava el cul i tornava al sofà tal com hi havia anat: amb les mans buides.

Hipercomunicats sí, hiperpenjats també

Fa uns mesos sentia a Manuel Vicent parlar sobre com les noves tecnologies afectaven a les nostres formes de comunicació i, per tant, de relacionar-nos. Posava l’exemple d’una parella d’adolescents asseguts en un bar de tapes on l’olor a fritanga impregnava tota l’escena. Per l’escriptor les paraules pronunciades en aquell ambient quedaven recobertes per una capa de greix i arribaven a les orelles del interlocutor brutes i enganxifoses, com a conseqüència de transportar-se a través d’aquella atmosfera viciada. Un “t’estimo” o un “m’agrades moltíssim” només podien salvar-se, en aquelles condicions, si trobaven un camí alternatiu. I aquí és on Manuel Vicent exposava l’avantatge de les noves eines de comunicació. Els “t’estimo” o els “m’agrades moltíssim” sota la forma de sms arriben purs i nets, després de viatjar centenars de kilòmetres des del terminal de l’emissor fins al del receptor, tot passant per un satèl·lit totalment asèptic.

No sé si estar d’acord amb aquesta interpretació, bastant positivista. Potser sí que el viatge per l’espai fa que les paraules agafin més embranzida en la seva caiguda i colpegin amb més força les emocions del receptor. Però trobo que no necessàriament ha de ser per bé.

Font: http://bit.ly/plxccB

En aquest sentit una de les noves meravelles facilitadores de la comunicació, arran de la profusió dels smartphones ha estat el whatsapp. No sé per què se’ls anomena telèfons intel·ligents, si tal com va escriure Bruce Sterling  continuen posseint la profunda estupidesa de l’inanimat (ell parlava dels ordinadors, però al cas és el mateix).

L’invent aquest del whatsapp té una sèrie de particularitats que el poden fer especialment cruel per un tipus particular de persones: les que, de tan enamoradisses que són, tenen tendència a equivocar les seves fletxes. En aquest sentit les particularitats més notòries són: a) assenyala amb un doble √ si el terminal del receptor ha rebut el missatge, tot i que això no vol dir que necessàriament l’hagi llegit, i b) indica si el destinatari està en línia o, en el seu defecte, l’últim cop que va estar connectat.

Les relacions personals són quelcom de complicat, o almenys tenim tendència a complicar-les. Si a més abordem l’amor com un joc on la intensitat dels sentiments varia seguint el mètode científic – prova i error, prova i error, i així anar repetint n-vegades fins que surti bé – és evident que la falta de complicitat/reciprocitat per part de la persona desitjada produeix frustracions. Ara el whatsapp a més regala la certesa de la seva indiferència.

Almenys amb els sms sempre quedava l’esperança d’un “potser no l’ha rebut” o “i si és que li ha passat alguna cosa?”: hi havia marge per fer-se falses il·lusions. Per l’auto engany vaja, que no és res més que una tècnica de selecció natural desenvolupada per l’espècie humana a fi d’assegurar la seva pervivència.

És a més el whatsapp una eina amb tanta mala baba que amplifica les debilitats humanes, sobretot les d’aquelles ànimes més despitades: penjades del telèfon volen/necessiten conèixer quan es va connectar per últim cop aquell mur contra el que estavellen la seva autoestima, conèixer si l’altra va sortir o no la nit passada en funció de les hores a les que consta que estava connectada, i observar esgarrifades que la última connexió va ser a les cinc de la matinada. I desprès, sense canviar d’aparell i amb una sola ma, anar cap al facebook o el twitter per mirar de lligar caps i rastrejar el seu recorregut: de qui s’ha fet amic (qui va conèixer la nit que elles es varen quedar a casa totes pansides), fotos del bar on va anar, qui ha comentat i què s’ha dit, etc. Tota una tortura psicològica!

El whatsapp sí que està bé quan es tracta de comunicació síncrona...per xatejar amb els col·legues vaja!!

Sí, algú em dirà que tot això es soluciona amb una trucada directa. I no li falta raó. Però ai! Si una cosa ens caracteritza a les persones és que moltes de les coses que fem no obeeixen a la lògica ni responen a cap procés racional. Per si això no fos suficient, les noves tecnologies ens han fet molt accessible i gens feixuga la comunicació asíncrona. És tan llaminera! I tan pràctica! Llencem el que volem dir, com qui llença un ham i si piquen, piquen.

Són ben curiosos els efectes d’aquest tipus de comunicació en la nostra manera de comportar-nos. D’una banda ens hem tornat més porucs en la forma: defugim el contacte directe o el posposem fins que la cosa agafi una mica més de cos i guanyem confiança.

Però per altra banda es produeix alhora un efecte totalment oposat: ens tornem més agosarats. En relació a altres aspectes formals com, per exemple, l’hora de contacte. Pensem en aquells missatges enviats ben entrada la nit. Alguns cops gràcies a la contribució d’una ingesta desinhibidora d’alcohol o mal aconsellats per algun amic benintencionat que ens ha anat acompanyant també a cada brindis, però a qui estranyament conferim major criteri. Altres vegades  precisament per la solitud que ens acompanya en aquelles hores, on no tenim ningú a prop per salvar-nos de nosaltres mateixos. A més a més ens atrevim a escriure coses que mai diríem de viva veu, fet que no deixa de ser curiós si pensem que en el fons és ben cert que les paraules se les emporta el vent però que els missatges escrits es queden allà com a prova del crim, com a material confiscat per “l’enemic”.

Tal vegada  ara amb els smartphones llegim i escrivim més que no pas abans, tot i que sigui en petit format. Però no sé si ens entenem millor. A mi em dona l’efecte que a l’era de la hipercomunicació els malentesos estan a l’ordre del dia.

Potser amb el temps aquestes eines s’aniran afinant perquè efectivament ens permetin relacionar-nos millor. Ara bé, no seria gens estrany que per quan arribi aquest moment ja ens haguem quedat tots impotents o estèrils de tant fer-les servir.

Assejant Orwell

Aquest mes de juliol tan atípic a Barcelona pel que fa a les temperatures vaig optar per ficar-me la calor al cos amb la novel·la Los días de Birmania, de George Orwell. I no ho dic pas perquè el relat estigui regat d’escenes pujades de to ni res per l’estil. No, la calor i la sensació de xafogor traspuen per les pàgines gràcies a la detalladíssima descripció que fa l’autor sobre les condicions climatològiques d’aquella regió del sud-est asiàtic.

El llibre em va arribar a partir d’uns tuits de @ivanmarcos sobre el blog Leer y viajar  que van despertar la meva curiositat. A més a més tot just ara farà un any vaig llegir The quiet american, de Graham Greene, i em va deixar tan bon regust de boca que frisava per tornar a reviure sensacions similars. M’atreuen molt les visions contraposades dels personatges de les dues novel·les sobre el colonialisme, conèixer com transcorria la vida en aquells indrets del món tant pels colons com per les comunitats colonitzades en un passat no tan llunyà, com els primers entenien als segons o la funció que creien desenvolupar en aquelles terres llunyanes. En definitiva, m’agrada traslladar-me a una època i uns escenaris exòtics que crec en certa manera tots tenim una mica idealitzats, sense que en el fons tinguem una idea clara – almenys en el meu cas – del que realment s’hi covava.

La novel.la de George Orwell situa l’acció entorn el 1926 i segueix les vivències d’una petita colònia britànica assentada a la petita població birmana de Kyauktada. Va ser publicada al 1934, molt probablement com a fruit de les experiències del propi autor, que va servir durant sis anys com a membre de la Policia Imperial Índia a Birmània.

Eric Arthur Blair (George Orwell) empunyant una espasa record de la seva estada a Birmània (Font: http://www.k-1.com/Orwell/site/about/pictures.html?expand=10#image)

A grans trets el relat expressa una visió crítica del colonialisme britànic, que en el període d’entreguerres ja començava a mostrar signes d’esgotament i s’acabaria col·lapsant – com tot el model colonial europeu – alguns anys desprès de la Segona Guerra Mundial, deixant pas als EEUU com a nova potència mundial i donant una nova lectura al concepte de imperialisme.

El Sr. Flory és el personatge principal de la trama: representant d’una empresa de fustes anglesa, fa de veu crítica de l’autor contra el model de colonialisme britànic. Coneixedor de la llengua i la cultura birmanes, manté amistat amb algun membre de la comunitat local  – com el metge del poble, el doctor Veraswami – i no comparteix molts dels punts de vista dels seus congèneres pel que fa a la manera amb que es condueixen les relacions amb els natius. Tanmateix Flory és un personatge que, sense arribar a ser mesquí, es veu arrossegat per la por a quedar exclòs del seu cercle social natural i ha de prendre decisions que sovint van en contra de les seves conviccions. En el fons Flory és com la majoria de nosaltres: creiem tenir clar quin és el camí a seguir però arribat el moment d’escollir triem l’opció més còmoda: seguir la corrent del que marca el nostre entorn més proper (la parella, la família, els amics, els companys de feina…) per por a quedar-nos aïllats de la seguretat que aquest entorn ens procura.

En contraposició a Flory, la resta de la colònia del poble –mitja dotzena de persones mal contades – és presentada més o menys com un bloc homogeni. Persones elitistes, plenes de prejudicis i crítiques també amb el rumb que està agafant el raj britànic  però per motius molt diferents als de Flory: enyoren temps passats on la llei els permetia ser més severs amb els locals, tal com il·lustra el següent comentari d’un dels personatges corals “parece como si hoy en día no tuviéramos ninguna autoridad sobre los nativos, con todas esas espantosas reformas […] En cierto modo, están volviéndose tan horribles como las gentes de las clases bajas en Inglaterra”.

Deixant a banda el tema del colonialisme, la novel.la es veu amanida amb una trama argumental on el complot entre membres de la comunitat local i una petita història d’amor entre Flory i una jove anglesa recentment arribada a la població per visitar els seus oncles mantenen la tensió narrativa al llarg de les 322 pàgines de les que consta en la versió publicada el 2003 per Ediciones del Viento.

De la banda del complot, destacar com les misèries, les intrigues i les corrupteles entre els locals es porten a terme davant dels nassos dels mateixos anglesos sense que aquests se n’adonin, atès que aquests viuen en una mena de bombolla aliés a la realitat social que els envolta. L’objecte d’aquestes corrupteles obeeix a finalitats aspiracionals: ascendir socialment fins a poder-se acostar a l’estil de vida dels anglesos. A la novel·la aquesta aspiració pren la forma d’acceptació al Club, on només – sense tenir en compte els criats – els anglesos podien posar-hi els peus a dins.

Pel que fa a la història d’amor, el més destacable són les diferències de caràcter entre Flory i la Srta. Elisabeth Lackersteen. El primer, necessitat d’una companyia intel·lectualment estimulant veu en la nouvinguda la possibilitat de compartir una vida que se li ha anat tornant pesada i feixuga. I és que a pesar de sentir una innegable simpatia cap a lo birmànic Flory pateix una forta sensació de solitud i abandonament. No encaixa bé dintre del seu cercle social però tampoc pot trobar una vida més enllà d’aquest, on el dia a dia passa de forma tediosa i monòtona enmig de borratxeres i relacions esporàdiques amb natives. Per la seva banda, la Elisabeth arriba a Kyauktada orfe i buscant el marit que que li asseguri estabilitat econòmica i que no ha pogut trobar a Europa. Ella avorreix tot signe d’intel·lectualitat – sinònim al seu entendre de pobresa – i arriba a Birmània amb la visió idealitzada que potser encara avui tots tenim en ment d’aquella època: criats, caceres, muntar a cavall, reunions socials,… Les situacions més esperpèntiques i surrealistes a la novel.la es donen quan cap dels dos és capaç d’interpretar les necessitats vitals de l’altre, produint-se una sèrie de malentesos que els allunyarà cada vegada que sembla que per fi s’estaven apropant.

El més destacable de la novel.la és el seu valor com a reflex dels usos i costums dels locals i els colons britànics en una època molt determinada, així com les detallades descripcions del paisatge, la fauna i vegetació i, com ja s’ha comentat al principi, les condicions climatològiques. I és que un gairebé es pot posar a suar contagiat per la humitat i la calor descrites. Està a més a més molt ben escrita i té alguns diàlegs i paràgrafs brillants.

Per la seva banda el més decebedor és la ràpida resolució de les diferents trames obertes després que l’autor hagi dedicat temps i pàgines a donar-los versemblança. Així, ben entrada la novel.la el relat s’accelera en contraposició amb el lent transcórrer dels dies que han caracteritzat bona part del text. Almenys aquesta és la sensació que em va quedar a mi: massa poc al final per tot el que s’ha gaudit durant bona part del llibre.

En resum, un llibre molt recomanable – la qualitat dels diàlegs, la riquesa i profusió de detalls que ha anat regalant durant la seva lectura, i l’adequada contextualització de les escenes en són els punts forts – però presenta en la meva opinió un desenllaç una mica precipitat deixant al final un regust una mica agre.

Mas-Colell i un dia de pluja d’estiu

Aquest matí ha tingut lloc a Barcelona l’última jornada dels Matins d’ESADE corresponent al curs 2010-2011. Per cloure aquesta sèrie de conferències el convidat ha estat el Conseller d’Economia i Coneixement de l’actual govern de la Generalitat de Catalunya: Andreu Mas-Colell. Seguint la línia clàssica de qualsevol col·loqui-presentació-conferència, consistent en flanquejar “l’estrella convidada” de persones que poden o bé aportar major valor a l’acte o bé senzillament anar a fer bulto perquè el convidat no es senti tan sol davant l’auditori, acompanyaven a l’economista i conseller l’Alfons Sauquet (degà de ESADE), Miguel Trías (president de ESADE Alumni) i Jordi Goula (redactor d’economia a La Vanguardia).

Atès que la responsabilitat pública que ostenta avui l’acadèmic Mas-Colell no li deu deixar temps per gaire massa cosa el contingut de l’acte no presentava a priori un fil conductor ben definit. Per aquest motiu s’ha limitat a deixar anar algunes reflexions – en clau política i econòmica (és possible parlar d’una sense tocar l’altra?) – que servissin com elements catalitzadors per les preguntes posteriors d’una audiència una mica estovada: no tant pel fet que algú havia arribat ben xop com a conseqüència de la pluja que ha caigut a primera hora del matí a Barcelona, sinó pel grau d’entrega de l’auditori cap al convidat.

Moments abans de començar la conferència, i un altre cop penedint-me de no haver agafat la càmera de fotos

El context europeu

La primera de les qüestions abordada per Mas-Colell ha estat les ombres que planen per la zona euro en aquesta setmana tant moguda, on els mercats han estat especialment severs amb Espanya i Itàlia, on s’han disparat les seves primes de risc respecte al bò alemany a 10 anys. Mas-Colell s’ha definit com un escèptic de l’euro abans de la seva instauració i un devot convers després del seu adveniment: “em vaig adonar que no tot era economia. També comptava la voluntat política”. Considera que avui – tot i que sigui difícil de creure – l’euro no està en perill i que la voluntat política segueix allà.

Certament té raó quan diu que és una afirmació difícil de creure, sobretot si es tenen presents els controls fronterers de Dinamarca amb Alemanya i Suècia, o que els president de la República francesa i Primer ministre italià acordessin a finals del mes d’abril d’aquest any revisar entre ells els acords de Schengen.

Però per Mas-Colell el problema principal d’Europa és la falta de lideratge. Si dimarts un devaluat Zapatero llegia la cartilla als alemanys, avui Mas-Colell per contra els demanava que exercissin el seu rol natural de líder d’Europa. “Potser no ens hem de preocupar tant pel contingut del lideratge en sí, sinó de que hi ha hagi algun tipus de lideratge tot i que aquest no ens agradi al 100%”. Naturalment, és preferible si Alemanya és capaç d’imprimir-hi una visió europeista i que “no doni la sensació que es mou per petits temes en clau interna”.

Jordi Goula li demana si en el marc de les turbulències d’aquesta setmana aquest lideratge ha d’anar “per la via alemanya” o bé si és millor “l’opció de Trichet”. Entenc que Goula es refereix en el primer cas a la intenció de la canceller alemanya Angela Merkel de que els creditors privats assumeixin part de la seva responsabilitat en el desgavell financer i participin del possible segon rescat a Grècia. En contraposició, el Banc Central Europeu – l’opció Trichet a la que es refereix Goula- és més favorable a emetre una espècie d’eurobò i comprar deute dels països amenaçats al mercat secundari.

Per Mas-Colell el problema del model alemany és que no és escalable estructuralment: “no tota Europa pot ser una màquina d’exportar”. I contesta a Goula que “m’agradaria que Alemanya fos més Trichetiana del que és. Però els alemanys ja són de per sí poc keynesians i, a més, les coses els hi van bé. Això genera que l’ortodòxia econòmica europea tingui un marcat accent alemany”.  De totes maneres apunta: “crec que aquest debat s’està superant i que no anirà per aquesta divisòria. Insisteixo, el pitjor que podria passar a Europa és la falta de pressa de decisions, de falta de lideratge”.

Per Mas-Colell el problema d'Europa és de falta de lideratge, paper que li correspon de forma natural a Alemanya

Des del públic se li demana per una valoració de les agències de qualificació de deute – també al bell mig de la polèmica aquests últims dies/setmanes -. Per Mas-Colell el paper d’aquestes agències és totalment necessari: “la nostra societat de la informació es mourà cap a una societat de la certificació. Hi ha tal volum d’informació que necessitem intermediaris que en certifiquin la seva qualitat. Els inversors necessiten referents que els ajudin a prendre decisions”. En el cas de les agències de rating de deute el que sorprèn a Mas-Colell és la dominància de tant poques entitats certificadores. Amb tot apunta que “les crides a Europa per la creació d’una agència europea de rating són una mica ingènues: què en pensarà l’inversor de Brasil (en referència a l’inversor internacional en general, però aprofitant un exemple utilitzat en un moment previ de la seva exposició) davant les valoracions d’una agència que ha estat creada perquè les qualificacions de les altres agències no agradaven?”.

Catalunya i la sortida de la crisi

En clau interna – catalano-espanyola o catalana, segons el cas – Mas-Colell ha exposat que en els primers mesos de govern convergent la política de redreçament fiscal s’ha fonamentat en quatre eixos principals.

El primer, l’austeritat. “Sí, ja sé que és una paraula molt gastada. Però ens hem de moure cap a l’estabilitat i l’equilibri pressupostari. I això és independent de si un és més partidari d’un sector públic reduït o no reduït. Són qüestions diferents”. Per Mas-Colell “no podem entrar en una espiral deute + interessos + deute + interessos +… Un sistema públic que explotés tindria víctimes, els més desvalguts i, a més, perdríem la nostra capacitat d’autogovern. Una altra cosa és que els diferents sectors socials es moguin per no quedar-se els darrers de la cua en el repartiment dels recursos”.

El segon eix es basa en la credibilitat: “No diguem mai que farem coses que serà molt difícil que  complim o que sabem que no podrem fer. Més endavant se’ns jutjarà per la nostra capacitat de complir el que s’ha dit que es farà”.

En tercer lloc s’ha referit a la corresponsabilitat. D’una banda corresponsabilitat entre l’Administració Central i la Generalitat. Per Mas-Colell “el més important que hauria de treballar l’administració central de lluny és el tema del mercat laboral”. Una taxa d’atur del 20% és un malbaratament de recursos i fiscalment suposa dedicar un 3% del PIB a la prestació d’atur, “atenció, no estic pas posant en qüestió les prestacions d’atur” s’afanya a matisar. A Mas-Colell el sorprèn que els joves que no tenen feina es manifestin a favor de que no canviï res, i creu que això és degut a que en el fons encara tenen l’esperança de trobar més tard o més d’hora “una d’aquestes feines meravelloses i per això no es manifesten a favor de canvis”.

A banda d’apel·lar al sentit de corresponsabilitat del govern central per tirar endavant la reforma laboral, també considera Mas-Colell que s’han de renegociar totes les normes fiscals que conformen l’estructura d’ingressos i despeses de la Generalitat. En l’agenda de negociació del Pacte Fiscal s’incideix sobre la magnitud de les transferències de Catalunya cap a Espanya, i la gestió pròpia dels impostos. I és que Mas-Colell ho té clar: “No és el mateix administrar els recursos propis que treballar sobre les transferències de l’estat”.

Aquí aprofita per adreçar qüestions que també han tingut presència mediàtica aquesta setmana: “per exemple, en relació a les estimacions massa optimistes sobre ingressos previstos del govern espanyol pel 2008 la Generalitat va rebre una sèrie de fons que ara s’han de retornar a raó de 138 milions d’euros anuals en els propers cinc anys. Puc entendre un cert optimisme en la previsió d’ingressos fiscals del 2008, però és que el 2009 aquestes foren encara molt més optimistes. A conseqüència de tot això, resulta que en els propers dos anys hem de retornar a l’Estat uns 650 milions d’euros”.

Suposo que de manera no gaire velada, i tot i no parlar exactament del mateix, Mas-Colell ha volgut fer de contrapès a la proposta d’insubmissió fiscal llançada a Rac1 el dilluns passat per Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, quan ha afirmat que “no siguem ingenus. Si algú es pensa que podem optar per no retornar aquests diners, només dir-li que les transferències de l’Estat a Catalunya són netes”.

També en relació la qüestió dels ingressos i interpel·lat pel públic sobre les balances fiscals, Mas-Colell recorda que hi ha una resolució parlamentària que insta al govern espanyol a recalcular-les i que aquest s’ha compromès a presentar-les aquesta tardor: “naturalment es tracta de balances fiscals ajustades pel cicle, doncs els resultats són molt diferents segons si l’època és de superàvit o de dèficit fiscal”.

El segon sentit de corresponsabilitat al que s’ha referit ha estat en clau interna. Es tracta d’una apel·lació al sacrifici dels treballadors de la funció pública: “els treballadors públics tenen el gran privilegi de l’estabilitat en els seus llocs de treball. És molt possible que, en agregat, se’ls demani que treballin el mateix per una mica menys”.  Mas-Colell fa una crida a la participació dels treballadors de la funció pública en la recuperació econòmica, i llença un advertiment: “O ho ajustem nosaltres o vindrà alguna autoritat i ens obligarà a fer els ajustos en termes de quantitat en comptes de preu. No sé si m’entenen”. Se l’ha entès clarament. De fet aquestes declaracions són les que han tingut més reso als mitjans catalans durant el dia d’avui: el Telenotícies migdia (TV3) obria amb elles, i les edicions digitals de la premsa catalana i espanyola també n’anaven plenes (lavanguardia, ARA, elPeriodico, elMundo, elPaís,…)

Personalment trobo aquestes declaracions una mica desafortunades. No tant pel fet que a començaments d’aquest juliol el Parlament tombés una moció de Solidaritat (SI) que demanava reduir en un 20% els sous dels diputats, només recolzada per tres membres del partit que la va presentar en una cambra que consta de 135 diputats. A més cal afegir que els anys 2008 i 2009 els salaris dels diputats catalans es varen congelar, i a mitjans del 2010 es va acordar reduir-los entre un 8 i un 15%. No, més aviat el rebuig me’l provoca el fet que es tracta d’unes declaracions molt similars a les efectuades el 14 d’octubre de 2010 pel que aleshores era president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, personatge que considero que no ha deixat gaire bon regust de boca social. Com aleshores, recordo que es va apuntar que potser no es tracta de treballar més per menys sinó de treballar millor.

I l’últim dels quatre grans eixos és més aviat un cant a la iniciativa privada. “Aquest és un gran país” afirma Mas-Colell, “en aquests moments la demanda pública no pot ser motor de l’economia. La Generalitat pot ajudar: facilitar el crèdit, desburocratitzar o facilitar la vida als emprenedors i les empreses, o apostar per la Formació Professional”. Hauran de ser les institucions, “empreses, escoles de negoci com aquesta,… i la seva gent” les que facin que el país superi la crisis.

Miguel Trias li pregunta quin serà el model de Catalunya: “serà una economia de serveis, o hem de mirar de parar els processos de desindustrialització del país. I en aquest últim cas, cap a quin tipus d’indústria ens dirigim?”.

Per Mas-Colell els serveis són avui l’única esperança de creació d’ocupació massiva. No pas encara  la indústria més puntera, la que es troba a la base de les exportacions, que es basa en alts nivells de productivitat. Per Mas-Colell el problema es troba en la falta de tecnologia: “què ens passa amb les motos? Ens passa que no tenim la tecnologia. Que es deslocalitzi a Itàlia vol dir que no es tracta d’un problema de sous”. Apunta que per pal·liar aquestes mancances “de cara al futur hem de disposar de centres de decisió i de centres de coneixement. Catalunya ha de ser receptacle de coneixement i tecnologia. En el moment en que el coneixement forma part de l’activitat econòmica aleshores s’arrela en el territori”.

Proves d’estrès

Acabat el torn de les preguntes i quan Miguel Trías es disposava a donar per tancada la conferència el propi Mas-Colell ha sorprès als presents tot queixant-se que ningú li hagués demanat per les caixes: “bé, com que ningú m’ho pregunta ja ho diré jo”.

I s’ha referit a les proves d’estrès per assenyalar que Espanya patirà “molt injustament per una característica exòtica d’aquest procés. I és que les provisions dinàmiques no s’han tingut en compte per ser considerades una particularitat espanyola”. Així segons Mas-Colell es dona la paradoxa que una cosa tan aplaudida de la banca espanyola a l’exterior a començaments de la crisi avui no es contempli dintre d’aquestes proves. Per aquest motiu si una institució no passa el test d’estrès únicament com a conseqüència de que no s’hagin computat les seves provisions dinàmiques aquesta continuarà “mereixent tota la nostra confiança. I quan dic “la nostra” em refereixo a la del públic en general”.

Si bé els resultats no s’havien de fer públics fins demà, aquesta mateixa tarda – tan sols unes hores més tard que la conferència de Mas-Colell – CatalunyaCaixa ha admès que no passa les proves d’estrès sinó es tenen en compte aquestes provisions.

El millor de Twitter és…

[Aquest post és una continuació d’un post anterior sobre la presentació del llibre Mundotwitter: una guia para comprender y dominar la plataforma que cambió la red (Ed. Alienta). Tanmateix pot funcionar per si sol com a ressenya del llibre. Si voleu ficar-vos més en situació sempre podeu anar al post previ]

“El millor de Twitter és que no cal pensar en els títols” @korochi via/Mundotwitter

José Luis Orihuela, doctor en Ciències de la Comunicació i professor a la Facultat de Comunicació de la Universitat de Navarra, ens comenta que ha escrit molts tuits i articles  sobre què és Twitter (posts al seu blog, premsa tradicional,…); també que ha impartit moltes conferències i seminaris sobre la matèria. Només li restava un format: el llibre. Aquest és, en la seva opinió, un objecte de culte i ho continuarà sent per molts anys, així com la millor manera “d’explicar coses complexes de manera sistemàtica, i no hi ha cap dubte que les tecnologies digitals són avui una de les coses més complexes que tenim entre mans”.

Roger Domingo escolta atentament a José Luis Orihuela. Marc Cortés i Genís Roca suposo que estan tuitejant. Sino fos el cas, haurien establert un nou ús pel twitter: passar de la persona que parla i, si et pregunten, dir que estaves escoltant i tuitejant

El pròleg és d’Alejandro Piscitelli (@piscitelli), sobre qui el propi professor Orihuela s’hi refereix durant la presentació del llibre “com el nostre McLuhan, com un dels principals – sinó el més rellevant – pensador en llengua espanyola en relació a la incidència dels medis en els canvis socials, i del que jo em sento deixeble”. En el pròleg, “escrit abans del 15M” aclareix Orihuela però després d’algunes de les revolucions de l’anomenada primavera àrab, Piscitelli reflexiona sobre l’impacte del medi – ja no del missatge – a la cultura. I Orihuela aprofundeix: “al començament Twitter era “jiji-jaja”. Però desprès que Obama fes servir les xarxes socials amb la finalitat de recaptar fons per la seva campanya presidencial, la gent es va començar a sentir legitimada per fiscalitzar la seva política a partir d’aquestes mateixes xarxes. I les revolucions àrabs són, fins a la data, la mostra més seriosa de l’impacte profund de Twitter en processos de canvi social”.

El llibre s’estructura en tres parts clarament diferenciades. A la primera – la que comprèn els quatre primers capítols – s’explica de forma entretinguda i entenedora què és Twitter i, més interessant, una guia per nous usuaris i les claus que s’amaguen darrera una escriptura en 140 caràcters. Aquests capítols són, en la meva opinió, del més interessant del llibre, juntament amb l’annex D (veure més avall). L’autor ens dona aquí algunes claus per “encontrar la propia voz como autor, aprender a escribir en un entorno restringido de 140 caracteres de texto y establecer vínculos con usuarios afines (seguir y ser seguido)” (pàg.42) elaborades per ell mateix, o enllaçant de vegades amb treballs d’altres autors. Pels nous usuaris el llibre ofereix algunes pautes per completar el perfil, descubrir altres usuaris, o la creació de llistes. També es comenten qüestions d’estil: correcció ortogràfica, diversificació de continguts, utilització d’enllaços i etiquetes, etcètera.

La segona part està enfocada als usuaris avançats de Twitter: quines formes de comunicació evitar (automatització de missatges, promoció constant,…), recomanacions per la gestió de comptes corporatius i un repàs a algun dels usos professionals de Twitter (empresarials, institucionals, socials, polítics, educatius o periodístics).

Aquesta part l’he trobada una mica fluixa: més que pautes per arribar a ser un usuari expert, l’autor ens preveu aquí d’alguns errors comuns i precaucions a seguir quan Twitter es faci servir des de les organitzacions tot i que sense gaire profussió d’exemples. A continuació uns breus peròs sucosos suggeriments sobre possibles usos avançats, aquest cop sí acompanyats d’exemples per cada categoria.

A la presentació, li exposo la meva opinió sobre aquesta segona part i se m’escapa gairebé sense voler l’adjectiu superficial a la meva pregunta. El professor Orihuela em comenta: “volia escriure un llibre sobre un mitjà que canvia molt ràpidament. No crec que l’aproximació sigui superficial, però no es tracta d’un llibre amb finalitat acadèmica, ni tampoc d’un llibre tècnic. És un llibre destil·lat a partir dels meus quatre anys d’experiència a Twitter”.

Portada del llibre Mundotwitter. En aquest cas dos exemplars: el que em van regalar ahir i el que em vaig comprar la setmana passada (si ho arribo a saber...)

La tercera part del llibre és la més heterogènia i ocupa més de la meitat del llibre: una antologia de 845 tuits seleccionats per l’autor i organitzats en 74 categories tan diverses com Amorosos, Mercantils, Desorientats o Preguntes inquietants. L’autor a la presentació ressalta que “és la primera antologia en llengua espanyola de tuits” i s’ha elaborat a partir de les piulades que durant aquests quatre anys com usuari ha anat marcant com favorits. Roger Domingo assenyala que amb aquesta antologia qualsevol pot perdre la por a Twitter, adonar-se de la multitud d’usos i aplicacions que se’n poden fer i coses que es poden dir. José de la Peña afegeix que ha començat la lectura del llibre per aquesta antologia i que la troba fascinant. També en el torn de preguntes, la primera persona en intervenir ha volgut llegir-ne un parell de tuits. I el propi Orihuela li ha agraït la intervenció recitant-li un altre: “la mujer maravilla, el hombre araña”.

En el meu cas haig de dir, honestament, que en llegir el llibre la vaig trobar com la part més prescindible i la vaig passar molt per sobre. Es tracta, en la meva opinió, d’un recull interessant i curiós de cites enginyoses a Twitter però que no vaig trobar que encaixés bé amb la promesa del títol: comprendre i dominar la plataforma. Haig de reconèixer, que arran de les paraules de l’editor potser sí serveix per entendre que a Twitter no hi ha cap tema del que no es pugui parlar. Sigui com sigui haig d’admetre la meva sorpresa quan a la presentació del llibre aquesta antologia fou tan ben considerada.

A més de l’antologia, a la tercera part del llibre hi ha un recull de 140 usuaris recomanats, exemples de comptes de Twitter agrupats en 92 sectors o categories, fonts de informació sobre l’eina (pàgines web oficials o especialitzades, tant en espanyol com en anglès) i un directori de recursos i aplicacions per treure-li el màxim suc (wikis, estadístiques, imatges, marcadors, etiquetes,…). És precisament aquest directori – que conforma l’annex D  – la part que, juntament amb els primers capítols, més m’ha agradat: ofereix un llistat d’eines difícil de localitzar en xarxa i si alguna cosa permetrà als lectors dominar Twitter – tal com suggereix el títol –  seran les seves ganes d’experimentar amb aquestes aplicacions.

Atès el meu perfil –ara començo a utilitzar Twitter tot i que ja fa temps que vaig obrir el compte – les experiències, consells, recomanacions i exemples que aporta el professor Orihuela i la facilitat amb que comunica fan que el llibre sigui valuós i entretingut a parts iguals. Els contres que he anat exposant al llarg d’aquest post no entelen que es tracti d’una obra recomanable per tots aquells que hi tinguin cert interès.

La qualitat de l’obra – gràcies a la tasca de l’autor – i el seu preu força competitiu tenint en compte la seva extensió  i que es tracte d’un llibre de divulgació de coneixement – gràcies en aquest cas a l’editor –, conformen una dupla que espero es tradueixi en una bona acceptació per part del públic. Per bé que es tracti d’un autor reconegut (no és el seu primer llibre, i gaudeix de força notorietat mediàtica)  i l’editorial formi part d’un gran grup, són d’agrair propostes de nivell i a l’abast del públic general ara que són tan vigents els debats sobre els models de negoci de les indústries culturals. Aquí hi ha una prova on la qualitat i el preu no estan renyits.

Per acabar, als amants dels 140 caràcters i de la immediatesa, dir-vos que el llibre es pot llegir en un parell d’horetes.

Piulada amunt, piulada avall

Aquest vespre – dimarts 21 de juny – s’ha presentat a Barcelona el darrer llibre de José Luis Orihuela (@jlori): Mundotwitter: una guía para comprender y dominar la plataforma que cambió la red (Ed. Alienta).  És doctor en Ciències de la Informació i docent a la Facultat de Comunicació de la Universitat de Navarra. A la xarxa condueix el bloc eCuaderno des de fa gairebé 10 anys i el seu perfil de Twitter té, fins a data d’avui,  prop de 130.000 seguidors.

La presentació ha tingut lloc avui a les 20:00 hores a l’hotel B (B-Hotel, si es vol sonar més cool), a Barcelona. Al professor Orihuela l’han acompanyat l’editor Roger Domingo (@RogerDomingo), José de la Peña (@sandopen) de la fundació Telefónica que donava suport a la presentació obsequiant als assistents amb un exemplar del llibre, Marc Cortés (@marccortes) i Genís Roca (@genisroca) socis-directors de Roca Salvatella – per la seva afinitat professional en relació a les xarxes socials – , i el professor Carlos A. Scolari(@cscolari) docent a la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.

Naturalment amb tants acompanyants la presentació ha estat molt rica en aportacions i s’han tocat un ampli ventall de temes. Això sí, tots guardaven lògicament afinitat en relació als continguts del llibre. És per això que aquest post no pretén fer un repàs exhaustiu de l’acte sinó fer un recull d’aquells comentaris que he trobat més estimulants. Així, la ressenya del llibre pròpiament dita i les intervencions del professor Orihuela més vinculades al mateix queden per un post posterior, més organitzat i sistemàtic que no pas aquest.

Fa poc que tinc coneixement de la persona i trajectòria del professor Orihuela: m’hi vaig topar a partir d’un retuit de, crec recordar, l’Stéphane M. Grueso (@fanetin). M’hi vaig fer seguidor gairebé de seguida, després de trobar força interessants els seus tuits (m’aportaven valor, tal com ell diria emprant el llenguatge del seu llibre).

El professor José Luis Orihuela ens explica què ha suposat per ell Twitter, i ofereix alguns consells pels usuaris d'aquesta xarxa

Només començar una confessió que dóna una mostra de les capacitats de Twitter: l’editor explica a l’auditori – aproximadament un centenar de persones – que fins el dia abans (dilluns 20 de juny) no havia desvirtualitzat a l’autor. La relació professional entre ells s’havia mantingut a través de Twitter, sense ni tan sols trucades telefòniques pel mig. Se’m fa difícil creure-ho, però no tinc altre remei que fer-ho. De fet, el propi Orihuela a la presentació del llibre i a l’apartat introductori del mateix agraeix que Domingo li proposés d’escriure’l i després el deixés en pau per fer-ho.

Els tertulians exposen què és per ells Twitter. Per José de La Peña “Twitter és un espai on hi habito. Allí dono el bon dia i la bona nit”. Per Marc Roca la popular xarxa “et permet estar en molts llocs alhora. És una eina que et permet vertebrar relacions tant a dins com fora de la xarxa”.

Amb tot, la sorpresa me l’he emportada amb les brillants reflexions de Genís Roca: sense cap dubte del més sucós de l’esdeveniment eclipsant algunes vegades fins i tot al mateix Orihuela. Segons Roca “Twitter no és una xarxa social. Crec que és un canal de comunicació, la reinvenció del correu electrònic en obert. Si el correu electrònic és una cosa tancada i algun boig de vegades en fa un ús públic, Twitter és de naturalesa oberta on algun boig de vegades en fa un ús tancat”. En relació a quin és el possible model de negoci de Twitter, afegeix Roca: “Ni ells mateixos ho saben. No saben què estan inventant: de moment, l’únic que fan és agregar valor a la marca a partir del que nosaltres (com usuaris) estem fent amb la plataforma” i ha deixat entreveure la seva preocupació per l’arribada de fortes inversions a aquesta popular xarxa: “per mi Twitter és una unitat de servei que em fa créixer com a persona i com a professional. Em fa por que es vulgui monetitzar […] i me l’espatllin”, en referència a la pèrdua de neutralitat de la plataforma.

D'esquerra a dreta: Carlos A. Scolari, Genís Roca dirigint-se al públic i Marc Cortés

En un altre moment de la presentació, en relació a una pregunta del públic sobre les amenaces que representen aquestes eines socials pels governs (democràtics o no), es torna a fer referència al concepte de neutralitat, però aquest cop aplicat a la xarxa en el seu conjunt. En resposta del propi Orihuela: “qualsevol govern sempre ha vist la lliure circulació de informació com una amenaça. La pròpia arquitectura de la xarxa – mancada de centre, basada en la redundància dels nodes, els protocols de transmissió de paquets,… – en dificulta aquest control. Però avui dia la major amenaça a la s’enfronta Internet són els intents per bloquejar la seva neutralitat: bé sigui a través de l’acció dels governs, o dels propis proveïdors del servei)”.

Molt interessants han estat també les aportacions de Carlos A. Scolari, que utilitza un powerpoint per il·lustrar la seva exposició: “és que sóc molt tradicional”, es defensa. Per ell Twitter és “el màxim exponent de la cultura snack. En una economia de consum ràpid, d’atenció hiper-fragmentada, la informació de Twitter encaixa perfectament […] Si tingués que triar entre Facebook o Twitter, no necessitaria ni 140 caràcters: em quedo amb Twitter”.

En una de les darreres intervencions, Genís Roca aborda el tema de la privacitat a les xarxes socials: “Jo ja he deixat de tenir por. Em nego a tenir-ne. Viure amb por és una cosa que em col·lapsa, que em porta a la inacció. No crec que ara es controli més informació que fa uns anys. Estic segur que ja abans es feia un ús de la meva informació privada: al meu banc poden saber-ho gairebé tot de mi només llegint els moviments de la meva targeta. Ara passa que sóc més conscient de l’existència d’aquests controls i, en conseqüència, també més previngut”.

Si voleu tenir accés a més reflexions de José Luis Orihuela, Genís Roca, Carlos A. Scolari i la resta de participants, podeu buscar a Twitter el hashtag #mundotwitter i seguir el timeline comprés entre les 20:00 i les 21:30 hores del dimarts 21 de juny i els tuits, entre d’altres, de @sandopen, @aguspazelias, @alexpuig, @Pat_GG, @albert08950 o @blogocorp. L’acte no es va cobrir en streaming. Jo també vaig provar de fer una mica de cobertura de la presentació a través de Twitter, però això no és el meu fort, prefereixo prendre notes i després exposar al blog el que he trobat més interessant.

En el proper post em centraré exclusivament en el llibre i els comentaris que durant la presentació del professor Orihuela més relacionats amb el mateix hi estaven.

Fragments de realitat

Des de sempre en els mitjans de comunicació la realitat se’ns ha presentat de manera fraccionada.  No podia ser d’altre manera: la tasca dels mitjans és la de resumir, la de filtrar parts de l’experiència perquè fem més atenció. Aquests fragments ens ajuden a donar sentit al trencaclosques de la realitat, però no es pot donar per entès que en representin la globalitat.

Tant importants són les parts que se seleccionen com les que es deixen de banda. I més rellevant encara, aquesta selecció no la decidim els receptors del missatge sinó que la fan els propis medis. És a partir de les seves tries que avui en dia, tot i l’adveniment de les noves tecnologies, la majoria de la gent conformem la imatge de la realitat que ens envolta.

20:52h Un grup de Indignats, provinent de la plaça Sant Jaume, es concentra al Passeig Pujades

En el decurs dels esdeveniments que varen tenir lloc ahir a Barcelona en relació al bloqueig de l’accés dels diputats al Parlament de Catalunya, en el Parc de la Ciutadella, hi ha un conjunt d’imatges que han obtingut àmplia repercussió mediàtica. Em refereixo fonamentalment a les següents: un grup d’exaltats llençant garrafes a furgonetes dels mossos, un membre d’aquest cos de policia totalment cobert de pintura blanca, una bossa de plàstic verda que sembla contenir  una ampolla o garrafa i que impacta al cap de Joan Boada (diputat per ICV),  el  clatell d’aquest diputat pintat amb esprai, Marina Geli (PSC) increpada per alguns Indignats, l’abric de Montserrat Tura (PSC) assenyalat amb una X a l’esquena, els insults a López Tena (SI), etcètera. N’hi havia d’altres, sí, però aquestes potser eren les que amb més insistència es mostraven a les cadenes de televisió. En conjunt, posades una darrera l’altre, aquestes seqüències no deuen durar més de dos o tres minuts. Però el impacte en els medis va ser brutal i això va fer que aquells que ho veien des dels seus televisors patissin un cert vertigen, una certa por. Almenys aquest va ser el meu cas.

Per aquest motiu vaig decidir baixar cap allà per veure amb els meus propis ulls què estava passant. Vaig arribar vora les cinc de la tarda a Arc de Triomf. El Passeig de Pujades estava tancat parcialment al tràfic i l’ambient era força tranquil. Alguns Indignats – permeteu-me que generalitzi – descansaven al parterre del passeig fent la migdiada, altres conversaven relaxadament. Em vaig dirigir cap al carrer Wellington. A la cantonada Wellington amb Pujades hi havia alguns periodistes en mode stand-by comentant alguns dels esdeveniments del dia. Tot plegat un ambient molt tranquil a aquella hora. Vaig enfilar Wellington avall direcció al Passeig de la Circumval·lació. Passejant per sobre les vies del tramvia vaig passar per davant de la parada Wellington on la megafonia informava de l’aturada del servei a la línia T4.

Wellington a l’alçada del carrer Villena es trobava tallat. Dos cordons de mossos  deixaven lliure un dels accessos al parc per l’entrada i sortida de vehicles. Un centenar de persones, com a molt, s’arreplegaven a la banda de muntanya d’aquest cordó. A l’altre banda semblava que hi havia més gent, però no ho vaig poder apreciar bé.

17:08h Carrer Wellington a l'alçada del carrer Villena. Aproximadament un centenar de persones concentrades

Decideixo quedar-me allí a veure què passa. La gent estava força nerviosa i alterada. N’hi havia quatre – literalment– que eren els que s’encaraven amb crits i insults directes als mossos. Fins i tot a mi em trasbalsava veure’ls comportar-se amb aquella vehemència. La resta de manifestants també cridaven però només consignes de reivindicació, no pas insults.

De sobte vaig veure com una de les dues furgonetes que barraven el pas era sacsejada per alguns dels manifestants. Com una espurna de sobte es varen desfermar una petita sèrie de reaccions histèriques entre els Indignats. Els mossos van llençar alguns cops de porra perquè la gent s’allunyés del vehicle. Va haver-hi un detingut: se’l varen emportar a l’altre costat del cordó i fou reduït per tres mossos i emmanillat. La gent protestava aixecant les mans enlaire. Un noi jove ajupit i amagat darrere dels manifestants que encerclaven els mossos en aquell moment d’excitació aprofitava per desinflar una de les rodes de l’altra furgoneta. Tot això que us descric va passar en un espai de no més de 6 -8  minuts. Després els ànims es varen calmar: alguns dels Indignats demanaren serenor a la resta de companys.

17:12h Els mossos arresten a un dels Indignats, al carrer Wellington

Cap a les sis de la tarda els concentrats en aquella zona es plantejaren què fer. Cada cop hi havia menys gent i estaven perdent força. Algunes veus demanaren dirigir-se a l’estació de França i d’altres anar cap a Plaça Sant Jaume. Jo vaig optar per aquesta segona opció. Vaig tornar a passar pel Passeig Pujades i vaig veure que s’havia desbloquejat l’entrada al parc per aquell accés. Amb això em refereixo a que s’havien retirat les barreres, però mitja dotzena de furgonetes i una vintena de mossos mantenien el pas barrat.

Vaig arribar a la plaça que devien ser vora les 18:45h. Ja hi eren les furgonetes dels mitjans, i els mossos s’havien desplegat acordonant l’edifici de la Generalitat. Indignats només n’hi havia uns pocs asseguts al mig de la plaça. Un autobús de recollida de sang, “Amb una vegada no n’hi ha prou”, començava a desfilar. Algú devia haver indicat a l’equip mèdic que no era bona idea quedar-se per allà. Just quan vaig tuitejar que no hi havia gaire gent de sobte va arribar un grup força nodrit d’Indignats. Diria que en aquell moment tres quartes parts de la plaça varen quedar ocupades per manifestants, la gran majoria asseguts al terra. Entre les 19:00 i les 20:20 hores – l’estona que vaig estar-m’hi – no hi va haver cap incident violent. La gent senzillament cantava i cridava mostrant el seu malestar. Les consignes més recurrents: “Mas i Puig dimissió”, “Després direu, això és violència”, “¿Dónde está el número de placa?”, “Tornarem, tornarem, diumenge tots al parlament”, “Artur Mas, a quina mútua vas?”, “¿Dónde están los perros y las flautas?”, etcètera.

18:49h Una senyora gran parla amb un dels primers Indignats concentrats a la plaça Sant Jaume

Es varen succeir diversos parlaments, gent que agafava el megàfon i demanà entre d’altres: un aplaudiment per Itàlia i els resultats de la votació dels referèndums del cap de setmana; una dona que convidava a anar aquest divendres al Passeig de Gràcia a impedir una reunió del Banco Santander; un noi que va llegir un correu d’un estudiant de periodisme de Madrid que demanava als professionals dels mitjans que dignifiquessin la seva tasca. També es varen inflar globus al crit de “estas son nuestras armas”. Un dels moments de més cridòria va ser quan després de corejar que els periodistes s’unissin a la protesta alguns dels reporters es varen sumar a la multitud.

Jo estava entre els periodistes, una línea humana que separava els Indignats dels mossos. En general, pel que sentia, alguns es queixaven entre ells que els Indignats els haguessin acusat de manipuladors i que els fiquessin a tots en el mateix sac. Una periodista es queixava: “aquí no passa res” (suposo que es referia a que no hi havia mastegots). Una altra, que no portava cap armilla ni res que l’assenyalés com a periodista, parlava per telèfon: “en cuanto caiga la primera hostia yo me piro, mira tú si voy a ir con cuidado”. Un grup de tres o quatre es preguntaven quin seria el pròxim moviment dels Indignats: “anar a la comissaria de Les Corts” deia un, “sí, però a quina hora??!!” Imagino que molts devien portar en guàrdia des de les set del matí i ja estaven força cansats. Em va cridar molt l’atenció la joventut de la majoria d’ells. Crec que molts no arribaven ni a la trentena.

19:59h Llancen globos enlaire i criden que aquestes són les seves armes

A les 20.10h. els Indignats es plantejaren diverses possibilitats. Com que em va semblar que es decidien per l’opció d’afegir-se a un altre grup que es trobava llegint un manifest davant l’entrada al parc de la Ciutadella pel Passeig Pujades vaig fer cap allà una altra vegada.

A les 20.40h. vaig arribar a Arc de Triomf, on tot just s’acabava de llegir un comunicat per la premsa elaborat per la comissió de comunicació d’acampadaBCN. Com que vaig fer tard no ho vaig sentir, però imagino que devia ser el següent document. Desprès un noi carregà contra el que en el seu parer havia estat una manipulació dels mitjans per desprestigiar el moviment de cara a la ciutadania i demanà paciència als Indignats: “una mica de lliçons d’Història. Les revolucions no es fan en dos dies. El que hem de procurar és mobilitzar a la gent que està a les seves cases i per això no hem de deixar que ens desmobilitzin amb aquestes manipulacions”.

20:56h Els Indignats es concentren a l'entrada del parc de la Ciutadella al Passeig Pujades

Gairebé a les nou del vespre arriben els manifestants que venien de la Plaça Sant Jaume. S’uneixen als dos-cents que ja hi eren. Es situen enfront del cordó policial i continuen amb les seves consignes i fan repicar cassoles. Fins i tot veig un que porta un bidó i el fa servir com a tambor. Amb tot els esdeveniments es desenvolupen en aparent normalitat. Considero que ja n’he vist prou i vaig a trobar-me amb uns amics per compartir amb algú les meves impressions.

Al vespre de tornada a casa jo ja m’havia quedat força tranquil. Vaig poder observar per mi mateix que les mostres de violència que s’havien viscut al matí – totalment reprovables – no havien estat més que incidents puntuals. Almenys durant les quatre hores que vaig estar seguint la jornada no vaig veure res destacable en aquest apartat. Però ai! A les televisions insisteixen encara al vespre amb el mateix recull de imatges que ja havia vist al migdia. De la tarda només veig unes quantes imatges de la concentració a plaça Sant Jaume, i la lectura del manifest a Arc de Triomf. La resta de la crònica del dia recull les reaccions dels polítics, i les escenes del l’helicòpter.

És com si durant la retransmissió d’un partit de futbol a la televisió només ens passessin les imatges dels jugadors escalfant a la banda, una vegada i una altra durant els 90 minuts que dura el joc,  i els comentaristes limitessin la seva narració de tot el que passa a l’estadi únicament a aquest exercici d’escalfament. No ens estarien mentint, però ens estarien amagant les parts més importants. Només petits fragments de la realitat.