Nans folls i fantasmets

Avui m’ha donat per pensar sobre algunes de les manies i hàbits quotidians que tinc, però que en origen no eren meus. És a dir, són fruit  de relacions passades. No m’atreveixo a referir-me a relacions de parella exclusivament. I és que hi ha noies amb les quals no vaig tenir l’ocasió de compartir més que un parell d’esmorzars, però que van deixar en mi una petjada prou profunda donat que abans havien estat necessaris mesos de flirtejos.

Alguns dels tics que he anat col·leccionant són, entre d’altres: esmorzar pa bimbo amb melmelada i formatge filadelfia (nyam!), deixar el panyo de cuina penjant de la porta del forn, o planxar els llençols després de fer la bugada. Es tracta d’hàbits i costums que es limiten a l’esfera més aviat privada de la vida quotidiana.

Melmelada de fresa, formatge filadelfia i pa bimbo integral per esmorzar!

El que em crida més l’atenció és com varen arribar a consolidar-se dintre del meu conjunt de rituals de comportament, sobrevivint (figurativament, es clar) a les noies que me les van traslladar. Sí, ja ho sé, un constructivista social em diria que com individu el meu aprenentatge prové del meu entorn. Evidentment. Però hi ha d’haver alguna cosa més que un reflex condicionat. O almenys això és el que m’agrada pensar.

Guardem fotografies i records en calaixos (físics o mentals), però no eliminem totes les traces. Almenys no en el meu cas. En alguns casos senzillament valoro positivament els moments compartits en el passat, i l’hàbit mantingut no és més que una baldufa que de tant en tant m’hi fa retornar quan li dono voltes. Només pel plaer d’arrancar-me un somriure a mi mateix. D’altres tics i costums tenen un origen més traumàtic: aferrar-se obsessivament a una sèrie d’ítems simbòlics que ajudessin a suplir l’absència de la persona desitjada. Però fins i tot un cop superat el trauma – és a dir, ja no sents que l’estómac et fa tombarelles quan et trobes aquella persona, i et venen les paraules al cap de manera que ets capaç de pronunciar-les i que tinguin sentit  – aquests usos i costums continuen allà. En aquest cas ja no per arrancar-te un somriure. Qui sap ben bé per què. Potser senzillament per recordar-te als errors del passat amb l’esperança de no tornar a caure en els mateixos paranys.

Els primers, els que et fan gràcia quan hi penses, són com petits nans folls per la memòria. Els segons, fantasmets del passat que avui ja no fan por i que et semblen gairebé ridículs. Però que no vols desterrar perquè no se t’oblidi que n’és de fàcil emportar-se un altre ensurt. Bé, i en el fons també perquè és un gustasu anar-se’n a dormir amb els llençols ben planxadets i encara olorant al nenuco del suavitzant!